Rams de palma blanca

 

L’artesania de la palma blanca al migjorn valencià

(Estudi etnogràfic i etnobotànic d’un aprofitament equilibrat del recurs natural de la palmera a l’agroentorn del migjorn valencià)

per Antoni Barber Vallès & Ismael Guardila Mora

El text d'aquest llibre electrònic en format web fou premiat i publicat per la Fundació BANCAIXA
en la convocatòria del Premi BANCAIXA d'Estudis sobre l'Agroentorn 1995 (ISBN: 84-88715-55-2). Ara els autors oferim aquesta edició digital.

© 2010. Antoni Barber & Ismael Guardiola. ISBN: No necesita segons Real Decreto 2063/2008, de 12 de diciembre (BOE nº 10 de 12/01/2009). No està permés l'ús comercial d'aquest web

 

 

 

CONTINGUTS

 

PROTOPROLEGOMEN

AGRAÏMENTS

 

PART I: PARMLEM DE PALMERES

1. INTRODUCCIÓ

2. CONSIDERACIONS METODOLÒGIQUES

3. LA HISTÒRIA DE LA PALMERA DATILERA. RESSENYES
    HISTÒRIQUES DE L’ARTESANIA DELA PALMA BLANCA

4. LA PLANTA. MAGATZEM PRODUCTOR DE PRIMERES MATÈRIES

4.1. Introducció
4.2. Situació en la sistemàtica botànica
4.3. Nomenclatura científica i popular
4.4. Descripcions

                    4.4.1. Morfologis descriptiva. La palmera al natural
                    4.4.2. La palmera a l’hort
4.5. Fenologia
4.6. Habitat i ecologia
4.7. Horts de palmeres. Palmerars

 

PART II: PARLEM DE PALMES

5. QUÈ I COM ES FA?

5.1. Introducció al procés artesanal de la palma blanca

5.2. Tractaments primaris de la materia primera
                    5.2.1. Pujar palmeres per nyugar o nyigar. El lligament
                    5.2.2. Pujar palmeres per tapar les palmes lligades. El tapament
                    5.2.3. Pujar palmeres per a tallar les palmes tapades
                    5.2.4. Neteja, reclassificació i conservació

5.3. Tractaments secundaris de la matèria primera.
                    Preparant palmes

5.4. Confecció de rams
                     5.4.1. Introducció
                     5.4.2. Elaboració de les estructures bàsiques
                     5.4.3. Elaboració dels adornaments
                     5.4.4. Confecció del ram final

5.5. L’utillatge

5.6. Palmes i festa

5.7. Diners de palmes
                     5.7.1. El comerç de palmeres
                     5.7.2. El comerç de palmeres als temps d’ara

inici

PART III: PARLEM DE...

6. ALTRES

6.1. Dàtils
                     6.1.1. Introducció
                     6.1.2. Preparació dels ramassos
                     6.1.3. Munyiment
                     6.1.4. Triament i adobament

6.2. Graneres, cistelles i barrets

6.3. Altres usos d’elements palmífers

7. PALMERES, PALMES I PERSONES

7.1. Introducció

7.2. Alguns apunts sobre la vida d’ans als horts

7.3. La palmera ha estat una musa

7.4. Cultureta popular

8. SITUACIÓ ACTUAL DE L’ARTESANIA DE LA PALMA BLANCA
     I EL MÓN PALMERER
 

9. EL CALENDARI PALMERER

10. PARAULES, PALMERES, PALMES I ALTRES DITES


10.1. Introducció

10.2. Nomenclàtor popular

10.3. Dites fetes

10. 4. Cognicions populars

NOTES

BIBLIOGRAFIA

inici

 

 


 

 

PROTOPROLEGOMEN

Sempre li agradava acompanyar son pare pels horts de palmeres; l’encisava l’hombra mentidera d’aquells arbres primitius i el tro dels corbellots quan tallaven les tabales.

Per la vora de la sèquia major escodrinyava les altres colles de palmerers que netejaven aquells gegants per a lligar-los els fullams.

Desitjava pujar al cim d’una datilera i abraçar totes les fulles amb un vencill fet pel seu avi; però sempre li demanaven de recollir les palmes esporgades.

Li hauria agradat poder pujar i ficar les palmes dels  vellets. A les calendes de Setmana Santa volia pujar i tallar la palma blanca; però els xiquets havien de romandre amb les dones de la família que els ensenyarien a fer pulmonets i ametletes.

Quan es féu gran mirava amb orgull com el seu fill aprenia aquella feina de palmerer. A poc a poc el temps fugit li furtava el desig que anys enrere tenia per pujar a una palmera. El seu fill li explicava cada capvespre com havia estat la jornada.

A la vellesa passejava per l’hort amb un grapat de pinyols que plantava arrenglerats. Li agradava tant fer-ho... recordava al seu avi i al seu pare quan eren vells i feien el mateix.

La Tia Sarandeta sempre deien que era de les que millor arrissava la palma blanca  encara que ella hauria preferit ser palmerera. El darrers anys de la seua vida  temia que les palmeres veïnes moriren abans que ella. No fou així; però el seu fill ara és un avi que es queixa de no tenir la mateixa sort.

Antoni Barber i Vallès         Ismael Guardiola i Mora

Març de 1996
Qualsevol hort d’Elx
 Baix Vinalopó-País Valencià.


 

 

AGRAÏMENTS

Volem agrair sincerament l’ajut i la col·laboració de totes les persones i entitats gràcies a les quals ha estat possible la realització d’aquest llibre. Agraïm a Pepe Serrano Salinas (Sopaoscures), a la sua dona Tonica, al seu germà Pasqualet, al seu fill Pasqualin i a Vicente amb la resta de la quadrilla, tots de l’hort de la Rinconà, el seu acolliment afable i les seues informacions valuoses.

Agraïm també a tota la família dels germans Serrano Valero per tota la seua amabilitat i la paciència que han tingut quan els hem emprenyat amb tantes preguntes.  Gràcies al Tio Gostino i Maria de la Coronela que al igual que Paquita Serrano perquè atengueren amb curiositat i tendror les nostres peticions.

Agraïm a la família de l’hort de Sant Plàcido per la seua informació i disponibilitat enfront els nostres requeriments de vegades avorrits. Gràcies a Francisco Mateu Peral, a Pascual Belda i a la direcció de l’escola-taller Hort del Gat per haver-nos cedit algunes fotografies d’interés que ara són publicades.

Agraïm a Emeterio Vicente Antón per la seua informació sobre les palmeres a la partida de Puçol. Agraïm les informacions de Tonico de l’hort del Sol i lamentem que ja no estiga entre nosaltres. Gràcies a Tomàs Sanchís per deixar-nos part del seu equip fotogràfic i a José Antonio Saez per deixar-nos alguna informació escrita.

Volem agrair també a Rafael Navarro, arxiver municipal d’Elx, pel seu tracte i la seua atenció durant les estones d’investigació a la biblioteca municipal. També de la mateixa manera cal agrair la col·laboració de Fernando García, director del Museu Escolar de Puçol.

Agraïm també a Juan José Montfort Vallès i a Xavier Barber i Vallès el seu ajud en el suport informàtic i a Lluís Serra per la delineació dels mapes. Per a acabar gràcies al nostre amic Xavier Fornés, autor de les il·lustracions que donen vida a aquests fulls.

Gràcies a tots i perdó per si ens hem deixat a algú.

inici

 

 


 

 

PART  I

PARLEM DE PALMERES

 

 

 

 

1. INTRODUCCIÓ

La utilitat d'alguns éssers vegetals per a fer estris sempre ha estat coneguda. Des de temps que ja ni la història recorda, s'han elaborat i confeccionat tota mena d'elements infraestructurals i coses útils, amb alguna part d'alguna planta. De les fulles, hom podria dir que han estat sempre la part del vegetal que més s'ha emprat; nogensmenys les tiges han estat també imprescindibles.

Com a exemples pròpis de la cultura mediterrànea occidental hom podria assenyalar els ussos que de les fulles del margalló (Chamaerops humilis L.)  es fan o, de les fulles de bova o boga (Typha sp.) o, de les de la mateixa palmera datilera (Phoenix dactylifera L.).

La manera amb què s'aconsegueix transformar un grapat de fulles en una cistella o en una cadira, és la cultura que naix per materialitzar unes determinades solucions a uns problemes vitals. Aqueixa cultura creativa o aqueixa part cultural d'una colla humana, sol anomenar-se artesania quan s'estableixen, si més no, unes pautes, uns cicles o uns costums.

De tot açò les palmeres en saben bastant. Llurs fulles podrien rebre el qualificatiu de multiprofits o multiussos. Amb elles s'ha fet de tot un poc; però hi ha un tret ací diferenciador: l'ús dels foliols o les mateixes fulles de la palmera per a confeccionar estris simbòlics, representatius o de caire ornamentalístic si voleu. Un altra manera de fer artesania s'ha desenvolupat també al voltant de la creativitat merament pragmàtica, açò és, la creativitat per la creativitat o la creativitat per al culte i la festa.

Pel  que ens ocupa ara, això va de la confeció de rams per a rememorar i celebrar un esdeveniment dintre una creença o una tradició religiosa: la celebració cristiana de l'entrada de Jesucrist a la ciutat de Jerusalem. Trenar foliols de les fulles de palmera per a fer un ram bonic que engalane la commemoració d'aquest esdeveniment religiós, és el que ens ha interessat en aquest estudi breu.

Les terres costaneres del migjorn valencià per llur climatologia i situació geogràfica han pogut albergar una font de materia primera --la palmera-- necessària per a desenvolupar allò que ve anomenant-se l'artesania de la palma blanca. Sense aprofundir en els discutits origen i procedència històrica d'aquesta forma vegetal primitiva, cal saber, per què no, que al migjorn valencià tot això ha implicat el naixement d'una manera de viure al voltant de la palmera per a obtenir d'ella la matèria primera que s'empra després per a fer els rams del Diumenge de Rams de la tradició cristiana.

L'artesania de la palma blanca en sí, és l'arrissament o trenament dels folíols per a elaborar elements la conjunció dels quals esdevé un ram, és a dir, un estri elegant amb expresivitat plàstica i artística les quals són la manifestació d'un culte.

Per acabar caldria assenyalar que la palmera és un recurs natural fàcil de mantenir des d’un punt de vista agronòmic i, els tractament aplicats per a l’obtenció de palma blanca es poden repetir sense que repercutesquen en la vigorositat del vegetal (sempre respectant un cicle regeneratiu).  Amb tot açò l’artesania de la palma blanca no hauria de tenir cap raó per a desapareixer, és a dir, els recursos naturals productors de la materia primera són regenerables i fàcils de mantenir; altres coses són els canvis socioculturals i socioeconòmics que poden fer obviar aquesta artesania per falta d’interes, que no per falta de comerç.

inici

 

 

2. CONSIDERACIONS METODOLÒGIQUES

La recerca etnogràfica i etnobotànica sempre implica una barreja de conceptes o previsions multidisciplinars; però sempre hi ha uns trets o unes formes amb què acometre la tasca de furgar per entre els coneixements i la cultura d’un poble.

Sense massa rebomboris ni aprofundiments merament exhaustius cal dir que per a la realització d’aquest estudi s’ha seguit una metodologia etnogràfica de camp amb el sistema d’enquestes. S’ha entrevistat  persones relacionades amb el món de la palmera i l’artesania de la palma blanca. No s’ha practicat allò que en antropologia es coneix com a observació partiticipant, encara que reconeixem que hauria estat una tasca interessant i necessària per a entendre millor el món palmerer i la seua problemàtica.

S´ha entrevistat, seguint un questionari preestablert, les tres famílies més importants --i les úniques que queden-- encarregades tant de la producció de palma com de l’elaboració de rams: família de Navarro Serrano, família de Serrano Salinas i la família de l’Hort de Sant Plàcido. Aquestes famílies duen a terme tasques de pujar a la palmera i d’arrissament de palma blanca per a la confecció de rams. Tots els components viuen i treballen a Elx i, han estat sempre vinculats al món palmerer. Ells conserven doncs els costums que caracteritzen els hortolans i palmerers i, coneixen també moltes coses de les que es feien abans malgrat que els més vells ja han faltat.

Hi ha a Elx també moltes altres persones que arribada la vespra de la Setmana Santa cristiana, enllesteixen qualsevol indret per a arrissar palma blanca i fer uns quants rams; però aquestes persones no han estat entrevistades metòdicament ni en gran nombre ja que s’han limitat només a les tasques mínimes del trenament de palmes i llur venda.

Evidentment i acompanyant a tota la faena de camp s’ha fet un buit bibliogràfic de tota la informcaió existent al voltant de la palmera i l’artesania de la palma blanca. Pel que fa als processos artesanals en sí cal dir que no hi ha res fet amb profunditat i això ha estat un dels principals motius que ha espentat els autors ha realitzar aquest estudi. El lector hi trobarà moltes cites i referències d’altres autors en aquells apartats o capítols que no versen exclusivament sobre els processos i maneres artesanals (tant de tractaments primaris com secundaris o de confeció). Açò ha estat així perquè d’altres aspectes de la palmera ja hi ha molt escrit i estudiat i els autors hem preferit citar i referir perquè el mateix lector analitze i jutge. Només la part més genuïna i sobre la que menys bibliografia existeix és la que constitueix el cos central d’aquest treball, ja que podríem dir que ha estat un recull i transcripció de les paraules que ens han testat els palmerers i hortolans.

inici

 

 

3. LA HISTÒRIA DE LA PALMERA DATILERA. RESSENYES HISTÒRIQUES DE L'ARTESANIA DE LA PALMA BLANCA

Cal fer-se moltes preguntes  per a resoldre les incògnites que tothom es planteja a l'hora d'emmarcar en una època i en quines circumstàncies, l'especie Phoenix dactylifera L. va arribar a les costes de la mediterrània occidental. Això ha passat al voltant de les tasques d'investigació en l'arqueologia, paleontologia (paleopalinologia), numismàtica i la literatura. Aquestes fonts han ajudat a situar en la línia del temps els esdeveniments que han marcat la distribució històrica de la palmera datilera.

Les investigacions arqueològiques realitzades en el jaciment de l'Alcudia a Elx, certifiquen l'existència d'una arqueologia que té formes ceràmiques amb representacions naturalístiques; il.lustracions que donen evidència que era una espècie ja coneguda per les civilitzacions antigues. Brotons (1990) assenyala: "(.) encontramos en la época ibérica (Uroz:1986), fechado a finales del siglo III a.C., un kálathos con busto humano, alado, de frente, teniendo la cabeza de perfil y sosteniendo en sus manos unas palmas (Ramos Fernández:1975) (.) considerado ultimamente (Ramos Fernández: 1988) como "el kalathos de la diosa con palma", nos ofrece una figura humana que sostiene en sus manos unas palmas claramente de palmera y no de palmito, que es la palmacea natural de estas latitudes (.)".

Les impressions amb una temàtica palmiforme també són conegudes en èpoques posteriors com indica també Brotons (1990):"(.) conocemos ceràmica ibèrica de períodos posteriores con motivos palmiformes entrelazados o con palmetas impresas (Aranegui: 1987)(.)  Igualmente se ha constatado la presencia de palmeras en cerámicas (.) fechada a principios del siglo III d.C. (.)".    

La font paleontològica possibilita, mitjançant elements fossilitzats, la datació dintre la cronologia geològica de la Terra. Simon (1978) assenyala que: "(.) The fossil record shows it to have been widely distributed throughout the entire Mediterranean region during the Eocene period but there is no historical record of wild date palms similar to that of many   other important fruit trees (.)".

L'aportació de la numimàstica, és molt important ja que és prova concloent per a situar en el temps l'existència de palmeres per les terres d'Elx. Brotons (1990) diu: "(.) En la recopilación en que se da cuenta de las cosas anci antiguas como modernas de la inclita Villa de Elche, escrita por Cristobal Sanz en 1621 y publicada por Juan Gómez Brufal (1954) aparecen dibujadas unas monedas romanas encontradas en la ciudad y posiblemente acuñadas en la ceca de Illici (.) en las que se aprecia (.) una palmera hembra cargada de dátiles (.) una dama con una palma en la mano. La primera moneda tiene el rostro de Nerva en el anverso. Sabiendo que este emperador gobierna del 96 al 98 d.C.podemos confirmar para esas fechas la existencia de palmeras en nuestra ciudad (.)".

Pel que fa a la font literària, aquesta en completa una sèrie d'altres que plantegen una situació de contacte amb pobles ubicats a les zones de procedència de Phoenix dactylifera. Aquesta font queda limitada exclusivament als escrits que Plini el Vell va redactar allà pel segle I de la nostra era, en l'Història Natural (republicació del 1956) i que Brotons (1990), en la seua obra ens mostra les línies que Plinio va deixar per a la posterioritat: "(.)"en la parte marítima de España, (las palmeras) daban fruto aunque no bien sazonado"-"ferunt in maritimis Hispaniae fructum verum immitem" (.)". Aquest autor també recull les impressions de personatges relacionats amb el món de l'història com ho va ser Pedro Ibarra (1922) el qual assenyala el gran valor de les anotacions de Plini el Vell. En canvi Del Cañizo (1991) diu: "(.)"Parece que el valle del río Eufrates ya era objeto de cultivo hace unos 6000 años.(.) Más de la mitad procede de Egipto, Irak, Irán y Arabia Saudita. Aunque en muchos libros se lee que en España la introdujeron los árabes, otros autores aseguran que fueron los fenicios, veinte siglos antes de llegar  los árabes cosa que-dicen-testifican algunas monedas acuñadas con imágenes de palmeras.(.) No obstante, hay que precisar que Plinio en su <<Naturalis Historia>> habla de datileras al referirse a unas islas que deben ser identificadas con Canarias y no al hablar de la Península.(.)"

El contacte entre les civilitzacions queda enmarcat en un periode anterior al segle IX a C . Ens trobem, aleshores, en l'assentament a la part occidental de la Mediterrània pels Bàrquides i els Fenicis. La proveniència de la palmera doncs, podria ser clarament fenícia per aquestes èpoques (dates pròximes al 814, quan es va fundar la ciutat de Cartago)1.

inici

Segons Simon (1978) aquesta civilització va dur les palmeres per a plantar-les a manera de barrera per detenir les avingudes d’aigua de la mar i els moviments dunars. Cal recordar per a entendre aquesta hipòtesi que el litoral il.licità fa tres-mil anys presentava una geomorfologia completament diferent i la vora de la mar arrivaba quasi fins a Elx.

Durant l'època de l'Imperi Romà a la Península Ibèrica (segle III a C fins al segle V d C) la vila d'Elx (Illice en aquella època) la qual va disfrutar de diferents drets romans com a colònia Romana fundada per Julio César, tenia acunyament de moneda pròpia. Durant aquest periode no hi ha més referència documental, que l'assenyalada en la font numismàtica. 

Després de l'Imperi Romà les terres d'Elx van heretar la distribució i comunicació de les terres fèrtils mitjançant les centúries romanes. Brotons (1995) així ho indica:"(.) és indubtable que la influència romana en l'agricultura del camp d'Elx, ha arribat de manera palpable fins als nostres dies, tant en la manera de parcel.lar la terra, en l'organització del reg, com en la utilització d'estris en els treballs agrícoles, que han anat desapareixent (.)".

La caiguda del Imperi Romà va deixar a les mans de civilitzacions centre europees, com els gots, alans, bizantins o visigots, el domini geogràfic de la part occidental, meridional i septemtrional de la mediterrània. D'aquest periode (segle V fins al segle VIII d c) no hi ha cap refèrencia documental que ens ajude a resoldre les possibles dubtes sobre el manteniment dels palmerals de Phoenix dactylifera al llarg dels segles. Encara que hi ha un buit d'informació hem de tenir present allò que assenyala el marqués de Molins segons Ramos (1973):"(.)"por lo mismo los comprende todos; si se tiene en cuenta la lentitud de las conquistas agrícolas y su permanencia una vez hechas, será forzoso concluir que allí es un cultivo más antiguo donde existe más extendido y arraigado"(.)".

Els esdeveniments històrics ens diuen que al començament del segle VIII es va introduir la cultura musulmana per la geografia meridional i part oriental de la Península. Allà per l'any 713 les terres d'Elx ja estaven ocupades pels musulmans. Ens van trobar amb una zona potencialment fèrtil i amb facilitat de reg pel seu emplazament prop del curs d'aigua del riu Vinalopó. La seua aportació agrícola i ramadera va ser molt important, com així ho demostren la gran quantitat de conreus i ramaderia introduits per ells mateixos. Brotons (1995) diu:"(.)"Fomentaren el cultiu de les palmeres que ja es coneixien  des del temps dels fenicis , de l'olivera i la fabricació de l'oli, a les almàsseres que van construir per tot el nucli de la població. El mateix feren amb l'ordi i el blat, sobretot el primer perquè és més resistent a la sequera i necessita menys aigua per a la seua vegetació, també cultivaren cotó i lli, com a plantes tèxtils, i el safrà com a colorant"(.)".

Al llarg de set segles tota una cultura com la musulmana va tindre l'ocasió de desenvolupar-se i establir unes fortes arrels, que anaren des del comerç, passant per l'agriculura i ramaderia fins arribar a tota una forma de viure, organitzada i productiva. Després de set segles de dominació musulmana i, jueva, es va produir la conquesta cristiana dels territoris. L'any 1274, el rei Jaume I va encapçalar l'entrada cristiana a Elx. L'entrada dels cristians al segle XIII va donar pas a la trobada de dos cultures literalment antagòniques. La dominació cristiana va portar la repartició de les terres entre els cristians i els mateixos musulmans. La repartició va tenir com a eix central el riu Vinalopó i com a protagonista l'Infant Don Manel com a regidor de la vila, l'any 1276. El marge dret del riu, anomenat magram, va quedar per als musulmans, els quals no tardaren molt en donar-li treball i vida aprofitant les aigües que portava l'actual sèquia de Marchena. D'altra banda, el marge esquerre, anomenat franc, va quedar a les mans dels cristians. Aquesta zona es regava amb la que actualment és la sèquia Major d'Elx.

L'època cristiana s'ha de considerar com el punt d'origen de la artesania de palma blanca. En la simbologia de la religió cristiana la palma és considerada com un senyal de divinitat i purificació. La primera data que es té de l'explotació de les palmeres amb una finalitat purament litúrgica ens porta al primer quart del segle XV, concretament el 21 de Març de 1429 on uns veïns de la vila d'Elx quedaren retinguts per les autoritats de València, ciutat a la qual anaren a vendre palma blanca per al Diumenge de Rams. A partir d'aquest document les noticies sobre l'explotació i comerç de palma blanca són més frequents. Segons Jaen (1994):"(.)" Una altra notícia referent a l'arrendament de palmeres per a la producció de palma blanca és del 30-VI-1481.(.) N'Aldonça, muller d'Antoni de Queixans, arrendà a son fill Joan i a En Lluís Palau "totes aquelles palmeres qui son acostumades tallar dels jueus", així com "les palmeres del olivar que hera d'En Johan de Quexans (.) e les palmeres que heren de Jauma Ravades"(.)". A l'11 de Març de 1646, data que queda enregistrada en el resum fet per Pedro Ibarra (1922) de les actes del consell de la vila d'Elx. D'aquest dia l'acta recull:"(.)" A solicitud del representante en Madrid Dominiciano Gaitán, ordenan sus magnificiencias se venga aquel, con licencia a sa casa, ab los carros de Jaime Valero que lleven la palma a Madrid"(.)".

Les extensions de terreny ocupades pel conreu de la palmera, donaven de sí per a posar en pràctica una segona explotació a més de la ja existent, l'explotació datilera. La palmera donava els dàtils, cada any, i es tancava així el cicle anual, però l'home començà a posar en pràctica l'aprofitament de les palmes, pràctica al voltant de la qual s'ha arribat a crear al llarg del temps una forma de viure molt tradicional.

Després de les expulsions de les comunitats musulmanes (1492) i dels moriscos (1609), van vindre èpoques de crisi per la influència que van tenir sobre la comunitat cristiana, i per la dependència de la segona sobre la primera a causa de les seues dedicacions al món de l'agricultura. Pel que fa a l'explotació de les palmeres per a obtenir palma blanca, segons els documents de l'època, no va patir cap crisi, sinó un efecte totalment contrari, afavorit evidentment per un creiximent continu de realçaments dels valors religiosos. Aquest augment queda reflexat en el resum d'actes fet per Ibarra (1922) i en les cites de cronistes  del segle XVII com Escolano (republicació del 1972) quan va deixar constància de l'existència d'un comerç de palma blanca, establit per Aragó, Castella i València.

A partir del segle XVII  els valors religiosos queden reforzats i consolidats amb l’expulsió definitiva de les comunitats musulmanes. Aquest esdeveniment va supossar evidentment la continuació de les tasques artesanals  als darrers segles fins arribar als nostres dies, com així ho certifiquen les anotacions de Cavanilles (segle XVIII) i les anotacions de les actes del consell de la vila d’Elx (del segle XIX i  XX) ordenades i traduïdes pel historiador Pedro Ibarra (1922).

 

inici

 

4. LA PLANTA. MAGATZEM PRTODUCTORS DE PRIMERES MATÈRIES

4.1. Introducció.

Abans d’aprofundir en el processos artesanals i les tasques palmereres heu ací un resum general sobre la palmera (Phoenix dactylifera L.). Saber una mica com són segons on són, de què i com viuen, els noms tècnics i populars de la seua anatomia, etc., ajuden, sens dubte, a entendre i relacionar tot allò que al voltant d’aquest vegetal es desenvolupa al migjorn valencià.

La palmera no és menys que protagoniste en açò d’arrissar palmes; és el productor de la matèria primera i a més a més és un recurs poc menys que inexhaurible si es conrea apropiadament. Amb tot això, es mereix que parem una mica d’esment i el coeneixem més d’aprop.

 

4.2. Situació en la sistemàtica botànica.

Es tracta d'una espècie vegetal vascular què pertany a la coneguda família de les palmàcies o arecàcies (palmaceae o arecaceae), dintre de la subclasse de les arècides (arecidae) i l'ordre del arecals o palmals (arecales o palmales) també conegut com l'ordre Principes. Són allò que tothom coneix com les palmeres o els palmers, tan variades en formes i grandàries, tan extravagants com de vegades esdevenen.

Aquesta família botànica la representen "arbres" i "arbustos" de soca llenyosa no ramificada i amb fulles molt amples, en forma de ventall o composades, abraçadores, disposades en grups situats als extrems dels troncs, a manera d'un esponerós plomall. Dintre de les monocotiledònies, només aquesta família està representada per veritables macrofaneròfits de fruits mengívols.

No són aquí les flors, uns elements de bellesa apreciable, ja que l'evolució les ha relegades a la mínima funció reproductora; resten molt menudes i poc vistents, agrupades en panícules (conjunt ramificat de branquetes llargues i fines) envoltades per unes fulles especials, amples i diferents a les altres: les espates. Aquestes flors són unisexuals o hermafrodites; el calze està format per 3 sèpals soldats o lliures i la corola per 3 pètals petits, també lliures o soldats; tenen 6 estams agrupats en dues sèries. L'ovari es disposa per damunt de la resta de les peces florals i té 3 carpels lliures o soldats. En fecundar-se es converteixen en fruits tipus baia o drupa, com ho són els dàtils que ens mengem.

Moltes espècies conformen aquest grup vegetal de les palmeres, sobretot al llarg de les latituds tropicals, les subtropicals i les templades. Hi ha d'uns 200 a 212 gèneres i d'unes 2800 a 4000 espècies segons autors.

Aquesta família és d'una gran importància econòmica; proveeix d'aliment, recer i tèxtils a moltes cultures. Del cocoter (Cocos nucifera) s'obté el copra, un oli tret de la polpa eixuta del coco. Espècies dels gèneres Arenga sp., Caryota sp., Metroxylon sp. componen l'anomenat sagú (mèdules mengívoles). D'altres espècies s'obtenen fibres, licors, marfil vegetal, etc., i moltes s'empren per a qüestions ornamentals en jardineria. Així doncs, u s'adona promptament que es tracta d'una família en que tan diversificats són els usatges com la distribució i la variació específica de les espècies arran del món.

Però el protagonista en aquest cas és la vella palmera de la Mediterrània Oriental, és Phoenix dactylifera, coneguda popularment a les nostres latituds com a Palmera o Palmer.

inici

4.3. Nomenclatura científica i popular.

El mot científic és pensat que prové de la mitologia de l'au Fènix o de la mateixa cultura del fenicis. El mític Fènix en la mitologia egípcia era un au gran de plomes magnificients que vivia als deserts d'Aràbia i que cada 500 anys apareixia a Heliòpoli (ara una barriada al Caire) on era adorada. Renaixia de les pròpies cendres després d'ésser cremada pel Sol i hom pensa que la palmera s’associava a aquesta au per l'esbeltor i grandesa d'ambdues i, per la simbologia que la mateixa Fènix significava, és a dir, per als grecs i als romans, la imatge de la vida eterna. Altrament hom pensa que el mot grec  Phoenix ve de la l'antiga civilització fenícia, perquè molt probablement els grecs conegueren aquestes plantes pels fenicis.

 

Làmina 1

 

Dels mots populars en català i a la zona d'Elx el més emprat és palmera, seguit de palmera datilera (aquest per influència del castellà). A altres indrets del País Valencià s'utilitza també força sovint el terme de palmer o datiler/a. Altres mots més generals o escampats per les terres de parla catalana són palmera de dàtils (terme més general), palma i fasser.

En altres llèngües tenim per exemple: palmera, palmera datilera, datilero, palma i támara en castellà; palma en euskera; tamareira en portugués; palmier dattier en francés i date palm o palm tree en anglés.

inici

4.4. Descripccions.

La palmera de dàtils és un arbre (macrofaneròfit) esvelt i elegant que pot arribar a mesurar fins el 30 m de llargària. La tija està coberta de fulles seques d'anys anteriors o de les bases d'aquestes si es que han estat tallades. A l'extrem superior s'hi presenta tot el fullam a manera de plomall, amb fulles grans i arquejades, pinnades i a vegades d'alguns metres de longitud.

La tija normalment no es ramifica encara que sempre hom pot trobar excepcions com la famosa Plamera Imperial de l'Hort del Capellà a Elx 2.

Les arrels són fasciculades i les més superiors solen sobresurtir de la terra quan la palmera és gran i s'ha erosionat un poc la terra de sota.

 

4.4.1. Morfologia descriptiva. La palmera al natural (làmina 1).
 
Encara que estem acostumats a veure les palmeres com uns arbrets cuidats als horts o jardins, l'aspecte que  presenten en aquestos llocs no és el típicament natural, observable quan som a un palmeral silvestre o un abandonat de conreu.

Podríem començar per dir que la tija o estípit no es ramifica per regla general con ja hem assenyalat abans encara que com tota regla natural, amb destacades excepcions; segons Agulló i Galiana (1983) pot abastir unes alçades de fins els 50 m les més velles; tot i això creiem que és una exageració. Una palmera al natural té tota la tija coberta per les fulles seques dels anys anteriors o per rebrots basals crescuts, des de quasi la base fins al fullam. Als jardins i horts aquestes fulles i rebrots s'esporguen cada any per tal de millorar l'estètica i la producció de datils o palma blanca.

 

Je serre l’ombre entre mes doigts
Comme une promesse obtenue,
Et je cherche en vain devant moi
Où lunivers se continue

(Al Cor dels Horts,
Anne-Marie De Backer, 1995)

Palmera Imperial de l'Hort del Capellà

Ramificació extraordinària i anormal d'una palmera al camp d'Elx

Aspecte de les palmeres al natural quan no són escarmundades ni cuidades

inici

 

El creixement de la tija és en altitud quan agafa un diàmetre determinat què serà ja sempre constant per a la resta de la vida de la planta. Per entre les bases dels peciols (eixamplats a nivell de llur unió amb la tija) es desenvolupa una xarxa de filaments bruns què tenen funció protectora dels brots terminals al principi del seu origen.

Les fulles son pinnades amb nombrosos foliols als dos costats del raquis (peciol) el qual es bastant rígid. Aquestos foliols, de 30-35 cm de llargària, són plegats, és a dir, són dues brines unides formant un sinus. Els folíols propers a la base del peciol esdeven punxes molt dures i estretes. La vida mitjana de les fulles és de 3 a 7 anys, les fulles joves que estan eixint i encara no s'han obert, són els brots.

Les flors són menudetes amb  dues cobertes de tres peces o tèpals de les què les internes són doblement llargues que les externes. Les masculines duen 6 estams de filaments curts i finits i les femenines tres fulles carpelars lliures des les què només se'n desenvolupa una per formar el fruit. Les unes i les altres naixen en grans inflorescències brancoses de tipus paniculiforme protegides per unes bràctees anomenades espates. Les branquetes d'aquestes inflorescències solen ser flexuoses en ziga-zaga i una mica aixafadetes. No hi ha que oblidar que la palmera és una espècie dioica (de peus mascles i femelles) i alògama que s'hi reprodueix per fecundació creuada

El fruit és una drupa allargada que mesura de 2.5 a 8 cm, al principi de color  groguenc i després ataronjat per acabar sent bru negrenc, amb una sola llavor què resta molt dura quan el fruit és madur.

inici

4.4.2. La palmera a l'hort (làmina 2).

Encara que l'anatomia és la mateixa, alguna nomenclatura nova apareix sobre els quefers palmerers perquè una nova aparença se'ls hi dóna a les palmeres en ser cuidades i treballades als horts. Per a començar hom podria assenyalar que les fulles, ara anomenades popularment palmes, quan es moren i s'assequen, s'esporguen tallant-se a nivell del punt on el peciol comença a eixamplar-se; el peciol s'anomena garrotet. Quan aquestos es tallen, és a dir, quan hom talla la fulla, queden les bases amples d'aqueixos garrotets, anomenades tabales. També hi queda un entrefilat bru a manera de teixit de protecció anomenat cedàs. Si les tabales són tallades també, el que queda és una tija més o menys llisa amb marques romboidals de la secció del tall de cada tabala. La tija que a la base s'anomena soca i a la resta tronc, quan s'envelleix, l'escorça esdevé més arrugada per la deterioració d'aquestos talls ja que les palmeres no produeixen fusta tal com la coneixem, sinò un enfilat dens i dur de fibres. A la base del fullam les tabales es deixen més llargues o no es lleven i aleshores queda com un eixamplament arrodonit que s'anomena la balona. Les palmes què han estat truncades a nivell del començament de les  punxes o a nivell de les primeres fulles que deixen de fer-se punxoses, s'anomenen cascabots.

A l'hora de la floració les palmeres treuen les inflorescències paniculiformes anomenades ramassos (encara que aquest és un mot més usat per a les inflorescències femenines). El peduncle del ramàs s'anomena pala i els fruits tipus baia s'anomenen dàtils.

 

Làmina 2

 

Tronc amb tabales (base de les fulles
de la palmera)

Tronc amb les tabales tallades
 fa al voltant d'un any

 

 

4.5. Fenologia.

La floració és a les darreries de l'hivern i a la primavera. La polinització és anemòfila i entomòfila. La fructificació comença a les calendes de la tardor o acaballes de l'estiu i, es perllonga fins l'hivern. Totes aquestes èpoques evidentement varien segons l'àrea on visca la palmera.

inici

4.6. Hàbitat i ecologia.

La palmera vol un clima càlid, abundant sòl i no molt sec. Hi ha una dita àrab que diu "a la palmera li agrada tenir els peus a l'aigua i el cap al foc". Segons Del Cañizo (1991) als territoris costaners suporta glaçades ocasionals si no són per sota dels 5 C i als territoris freds no fructifica; el creixement s'atura per sota dels 10 C i és màxim amb temperatures al voltant dels 30 C. Encara que prefereix sòls permeables, solts i airejats, viu bé també en sòls argilencs si són profunds i drenen una mica. Presenta gran resistència a la salinitat. Segons Rivera i Obón (1991) les arrels poden enfonsar-se més de 6 m per a buscar la capa freàtica. Aquestos autors també assenyalen com ha habitat característic les vessants margoses i els fons de valls a les planúries del litoral i al costat de les platges com a restes d'antics conreus.

 

Tronc on les marques de les tabales tallades van
desapareixent a causa de la pressió pel creixement
de la tija i de l'erosió dels teixits morts.

Tronc vell ja sense cap senyal de tabales

 

Els palmerars del migjorn valencià queden enclavats dintre un àrea que presenta aquestes característiques esmentades abans. La línia Alacant-Elx-Oriola té un clima típicament mediterrani eixut amb unes temperatures mitjanes entre 18 i 19 C, la mitjana dels valors mínims de la temperatura del mes de gener (el mes més fred) és de 6 a 7 C i la dels valors màxims de la temperatura del mes d'agost (el mes més càlid) és d'uns 32 C. La precipitació anual és al voltant dels 300 mm, una mitjana d'uns 340 mm a Alacant, 286 mm a Elx i 317 mm a Oriola. Des d'un punt de vista bioclimàtic i segons la classificació bioclimàtica de Rivas-Martínez (1990) la zona presenta un termotipus termomediterrani inferior i un ombrotipus semiàrid. Biogeogràficament les comarques de l'Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura pertanyen al sector Alacantí de la província corològica Murciano-almeriense. Aquesta província és l'única europea que té un clima més semblant a les terres de l'orient proper i el nord d'Africa, d'on se suposa que procedeix la palmera datilera. Zohary (1973) assenyala que l’origen evolutiu de les palmeres datileres es centra molt probablement als territoris de la península Aràbiga, sud d’Iran i sud d’Iraq.

inici

4.7. Horts de palmeres. Palmerars.

Als palmerars del migjorn valencià se'ls anomena horts. L'antiguitat d'aquestos conreus i la manera d'estructurar-se i conrear-se els ha fet considerar-los sempre com a horts i no com a boscos de palmeres. En la literatura, com ja assenyala Jaén (1994), hi ha moltes referències als "boscos" de palmeres, terme usat per allò del sensacionalisme i el romanticisme que sempre tenien les descripccións dels viatgers i historiadors. Realment per a un foraster, l'arribada a Elx sorprén per l'abundor de palmeres i a la primera ullada et sembla un bosc.

Jaén (1994) ha realitzat una bona síntesi sobre l'estructuració, el conreu i l'evolució històrica d'aquestos horts. Així doncs, trancrivim un tros del seu texte on els descriu resumidament i alhora recomanem la lectura de la seua publicació Les Palmeres del Migjorn Valencià, a aquells que estiguen interessats en més detalls. Diu aquest autor:"(.)"A Elx, hi ha grans extensions plantades de palmeres, les quals formen com un bosc, encara que tal denominació no és del tot exacta per tal com han estat plantades per l'home. Els horts inmediats a la ciutat estaven tancats tradicionalment per parets de mamposteria enlluïdes d'algeps o per a bardisses d'aromer o de cascabots. Dintre, els horts s'estructuren en bancals trapezoïdals o quadrangulars i algunes vegades, per necessitats geomètriques de les particions, o per les pendents de les séquies, en bancals triangulars. En els límits dels bancals, damunt els marges i al costat de les sèquies es troben plantades les palmeres, disposades en files, senzilles o dobles, gairebé sempre en coincidència amb el traçat de les sèquies de reg. La densitat de peus és elevada entre trenta i seixanta palmeres per tafulla (mesura local de superfície equivalent a 953 m2) i el conjunt dels horts els qual envolta la ciutat forma una taca contínua de dos quilòmetres per un d'amplària. Els bancals dels horts estaven plantats de mangraners i d'herba alfals, vegetals els quals agraeixen l'aigua salobre del Vinalopó. A començaments dels nou-cents, però amb els nous regs d'aigua dolça, s'hi van poder plantar altres arbres fruiters i conreus hortícoles (.)".

 

LOCALITZACIÓ DELS PALMERARS AL MIGJORN VALENCIÀ

 

ÀREA APROXIMADA DE DISTRIBUCIÓ DE PHOENIX DACTYLIFERA L.
(Segons diverses fonts. S'han considerat les àrees amb condicions climatològiques i ambientals adequades per al cultiu de la palmera).

Distribució de Phoenix dactylifera

 

 

 


 

 

PART  II

PARLEM DE PALMES

 

 

 

inici

5. QUE I COM ES FA?

5.1. Introducció al procés artesanal de la Palma Blanca.

Cal recordar que per a descriure el procés artesanal de la palma hauríem de considerar els canvis ocorreguts contemporàniament. Els procediments emprats, tal com els coneixem ara, no han estat sempre els mateixos. El sistema artesanal tradicional, desenvolupat més antigament, mancava d'algunes aportacions molt posterios o fins i tot quasi actuals.

Els esquemes que hi figuren tot seguit indiquen els passos d'ambdos mètodes: el tradicional i l'actual.

 

 

 

 

 

inici

Les diferències radiquen en els processos de neteja i conservació de la materia primera, com també en la sofisticació d'algun material utilitzat i dels elements d'adornament; tot això manca en l'artesania més antiga o tradicional.

Les làmines 3 i 4 il.lustren aquestos passos i el text per a les explicacions segueix l'ordre numèric del dibuixos.

 

Làmina 3

 

1. A la tardor  i a l'hivern les quadrilles de palmerers acorden amb els hortolans les primeres faenes. Comença la tasca del lligament de les capçanes; a les terres d'Elx tots ho anomenen l'hora de nyugar o nyigar.

En jorn, a trenc d'alba, una colla d'homes (palmerers) invaeix un hort i comença un desafiament a la gravetat; amb cordes i altres menesters "escalen" el tronc de les palmeres per tal d'esporgar les sobralles i nyugar (lligar) les palmes restants. Al capvespre l'hort semblarà un bancal de tiges i el palmerers ja no hi tornaran fins l'entrada de l'estiu.

2. Pel juliol, ja amb dies de més calor, la cosa va de tapar les palmeres lligades i tornar a desafiar la gravetat. Abans amb palmes i ara amb plàstics, el palmerer castigarà les puntes del flocall lligat i el privarà de tota llum; es taparan per tal de obtenir palma blanca. A les terres d'Elx tots ho anomenem l'hora d'encaperutxar.

3. Quan el dia acurta i les fulles dels arbres ja volen caure, per tercera vegada els palmerers pugen a la palmera per tallar les palmes verges (blanques). Al final de la tasca hi queda una soca llarga amb unes poques fulles truncades que a les terres d'Elx tots les anomenen cascabots.

4. Els hortolans, que són els veritables artesans, agafen les palmes tallades i les classifiquen de més bones a més roïnes. Després les passen per un bany de lleixiu i aigua la qual cosa les deixa més blanquetes i lluïdores.

5. Totes les palmes ja netes i classejades es guarden en una cambra per conservar-les tendres i blanques. La casa de l'hortolà sol tenir sempre alguna dependència per tal propòsit.

6. Les palmes blanques, sobretot les més internes del flocall, solen tenir uns telets entre les fulletes. Aquest telet s'ha de llevar amb un raspall, la qual cosa a les terres d'Elx tots anomenen cepillar el tabaco (raspallar el tabac).

7. Les fulles inferiors d'una palma s'han de llevar per a crear una àrea que serà el "mànec" per on s'agafarà el futur ram.

8. El garrotet de les palmes, és a dir, la vara central que uneix totes les fulletes, s'ha de polir per la banda que fa angle de manera que per tots els costats quede suau al tacte.

9. Les fulletes estan doblegades com si foren la unió de dos brines. Aquesta unió s'ha de desfer, la qual cosa a les terres d'Elx tots anomenen desquenar fulles.

10. Les faenes més artístiques es reparteixen entre la colla d'artesans del talleret (majoritariament dones). Mentre una comença les estructures bàsiques del ram un altra talla a mesura, fulles de palma que una tercera utilitzarà per a elaborar els adornaments.

11. A tot això una quarta persona ja anirà conjuntant tots els elements elaborats, estructures bàsiques i adornaments, per a confeccionar el ram final.

12. Els rams finals i les palmes llises no emprades per fer aquestos, resten guardades a una cambra destinada a tal propòsit.

13. Tambors i palmes anuncien les devocions del poble. El Diumenge de Rams es trauran tots els rams i al Misteri la palma llisa menarà la Baixada de l'Angel.

 

El palmerer es lliga al fullam de la palmera
després d'haver-la netejada (llimpiada)

El palmerer ha fet la borriqueta i ara puja
la segona borriqueta

inici

 

5.2 Tractaments primaris de la matèria primera.

Encara que el veritable procés artesanal de confecció de rams de palma blanca es desenvolupa al talleret, no menys important és el sistema, també artesanal, d'obtenir la matèria primera. Les palmes blanques no es produeixen directament en la palmera; cal fer uns tractaments concrets al fullam per tal d'aconseguir-les d'aquest color. Aquestos tractaments també presenten una metodologia, un utillatge i un quefer tradicionals, d'evolució paral.lela a la resta dels processos artesanals palmerers.

En aquest sentit s'ha desenvolupat un art, o un manera si es vol, de grimpar pel tronc de les palmeres (amb diferents finalitats) i, de conservar el producte final desitjat: la palma blanca.

 

El palmerer puja palmes per a seguir fent la faixa

El palmerer comença a enllestir el total
lligament del fullam baixant bagues des
de la segona borriqueta fins la borriqueta

inici

5.2.1. Pujar palmeres per nyugar o nyigar. El lligament de palmes.

Entrada la tardor, els palmerers, que són els homes que pugen a les palmeres, comencen la tasca del lligament del fullam. Al llarg de sis mesos, jorn a jorn, s'ha de pujar palmera a palmera i, una vegeda dalt, procedir al amarrament de les fulles conegudes o anomenades popularment com  palmes.

Per a cada palmera a pujar ha d'haver-hi dos homes, el que puja i el que es queda baix. El primer, normalment més jove i experimentat, comença a muntar pel tronc amb el sistema tradicional de la corda i la taleca. Calçat amb unes espardenyes de careta (careta xiquica a Elx), es lliga la taleca (una mena de faixa)a l'esquena a nivell dels ronyons. Passant la corda per darrere de la soca de la palmera i per darrere de l'esquena a l'altura de la taleca, comença a pujar a base d'atansades i reculades. A cada atansada envers la soca, puja la corda uns centímetres i en recular es recolza sobre la corda i puja amb les cames.

Quan la balona la té a nivell del tos, ell queda sostés per la corda que fa descansar sobre la balona,; és aleshores quan comença la faena. La primera tasca és desbrossar amb la corbella gran el fullam i treure-li tot allò indesitjat (les fulles seques, les fulles no aprofitables, les caixetes, els ramassos secs, els  cascabots i les punxes de les fulles que lligarà). Tota aquesta esporga no es completa a la banda oposada a ón ell és. Allí deixa sense tallar algunes palmes verdes que li aprofitaran com a suport per deixar unes altres, també verdes, que haurà tallat ans a la seua banda, i les quals, deixarà entrecreuades amb aquestes no tallades de la banda d'enfront. Açò s'anomena popularment creuar les palmes (dintre del procés de lligament)

Quan ha creuat aquestes palmes, el mateix home i tot seguit, comença a fer el degollament de les palmes ertes, que són també les més joves. Degollar és fer un tall en la base del garrotet (o part baixa del cascabot), just on aquest comença a eixamplar-se, i per la banda exterior. Açò evita la rigideza de tot el fullam que roman sobre la balona, la qual cosa afavorirà les posteriors tasques perquè es podrà moure i adreçar cap a on li convinga al palmerer.

Aquest home, que a pujat dalt segons s'ha descrit, i a fet ja totes les faenes explicades abans, ha de procedir ara al veritable lligament del fullam. Ha pujat amb ell, un cint, una cordeta llarga, i una corda més curta per a lligar-se al fullam. Aquesta corda va lligada al cint (cinturó en llenguatge coloquial) i aquest amarrat a nivell de cintura. Una vegada l'home esta lligat al fullam migjançant la corda i el cint, tira ma a la corda llarga o benzill per començar el lligament. Fa una primera amarrada amb una primera vaga i un primer nuc, açò s'anomena borriqueta.
 
Seguidament, l'altre palmerer, normalment un home vell que ja no sol pujar a les palmeres, li lliga la forquella al benzill que li penja sempre a l'home de dalt. Una vegada que la té dalt, la clava a la balona i comença una altra baga i un altre lligament a la seua altura, anomenat segona borriqueta; aquest nuc es fa del mateix benzill amb què s'ha fet la borriqueta però amb talls separats, és a dir, es lliga la borriqueta primer i després es talla el benzill per a independentment començar a fer un altre lligament a la seua altura que ja és aqueixa segona borriqueta. Altres vegades Quan el té acabat l'enganxa amb la forquella i la coloca cap a la part superior del fullam i pega una estirada seca per tal d'apretar-la i fixar-la. Pas seguit és la repetida operació d'anar fent mes bagues per sota la segona borriqueta; aquestes es fan també a l'altura del palmerer qui les va pujant amb la forquella què alhora usarà per a subjectar-les en tensar el benzill per tal d'apretar-les i fixar-les també.

El palmerer de baix, anomenat tripero, manté sempre tes el benzill per ajudar-li al de dalt a deixar tot el montatge ben dreçat. Cal recordar que sempre les segones borriquetes s'escomençen amb el benzill sense tallar-lo; el que es fa és un nuc a mig benzill per tal d'obtenir un topall perquè la baga no es correga en tensar-la.

Després de la segona borriqueta es lliguen unes poques bagues fins arribar a una altura què, el palmerer calcula, serà la de les palmes que taparan la meitat inferior del fullam. A eixe nivell atura el lligament i comença a clavar aqueixes palmes (què cobriran el fullam per baix) entre el fullam propiament dit i la borriqueta; açò serà el començament del que s'anomena la faixa. Les palmes que composen aquesta faixa són les que s'havien deixat creuades abans i les que el palmerer de baix li ha anat donant al de dalt despres d'haver-les triades quan aquell li les tirava en tallar-les.

Aquestes palmes (per a la faixa) a més d'estar també són descoades. El descoament es llevar-los el cascabot amb un tall sec fet amb la corbella.

Una vegada les palmes de la faixa ja estan colocades el palmerer segueix llitgant tot el conjunt sistema --fullam i faixa-- pel sistema de les bagues fins arribar a la borriqueta.

Quan tot aquest sistema resta lligat, el palmerer va entreclavant les fulles soltes (que sobresurten per entre la xarxa de fulles i cordell) cap endins del conjunt lligat per tal de deixar-ho tot ben fixat i arregladet. Per acabar retalla i neteja les palmes i cascabots que hagen pogut quedar al voltant de la faixa.

 

 

El fullam de la palmera ja està nyugat (lligat)

Detall d'una faixa amb els nucs o bagues
característiques fetes per lligar les fulles de la palmera

inici


5.2.2. Pujar palmeres per tapar les palmes lligades. El tapament.

Que és aixó de tapar?

En el punt anterior ja s'ha començat a descriure l'elaboració de la faixa, que és en definitiva el començament d'un procés de tapament de la capçana de la palmera. Més concretament és el tapament de la part inferior del fullam lligat de eixa capçana, com abans s'ha assenyalat. Però realment es coneix com a procés de tapament una segona part en la que allò tapat és la meitat superior d'aqueix fullam lligat. Actualment aquest procés de tapament sol anomenar-se encaperutxar perquè s'usa una caperutxa de plàstic i canya què ha substituit l'antic sistema del vellet (caperutxa feta de palmes), per a tapar aqueixa part superior del fullam lligat. D'aquesta manera la faixa (meitat inferior) i la caperutxa (meitat supeior) conformen veritablement tot el tapament de la capçana de la palmera. 

Per què es tapen les palmes?

La resposta, si això li ho preguntem a un palmerer, és tan òbvia que se'ns riuria: "perquè les palmes es facen blanques". Tothom sap que una planta sense llum no pot viure. Quan privem de llum alguna part d'algun vegetal, aquesta s'enblanqueix i el color verd desapareix, però realment el que tothom no sap és el perquè, la raó fisiològica.

En tapar el fullam de la palmera amb els elements abans esmentats, la llum no arriba ni gens ni mica a cap fulla de l'interior del conjunt lligat. A partir del moment en qué privem de llum a totes aquestes palmes lligades, tant les que ja hi són com les que naixeran, sofriran algunes alteracions fisiològiques a nivell fotosintètic. Les cèl.lules d'aquestes fulles, presenten uns orgànuls anomenats cloroplasts què amb llum produeixen uns pigments verds, les clorofiles, responsables de la coloració verda del cloroplast. El conjunt de cloroplasts enverdits per la clorofila és el responsable de la coloració verda de les cèl.lules, i el conjunt de les cèl.lules enverdides pels cloroplasts és el responsable del color verd del teixits vegetals, en aquest cas les fulles de les palmes.

Dintre dels cloroplasts hi ha unes estructures membranoses anomenades tilacoides. Aquestes estructures presenten un complexe sistema molecular a llurs membranes, on es produeixen les reaccions fotoquímiques de la fotosíntesi i on la clorofila té un paper important en formar part d'eixe complexe molecular. Sense llum aquestos tilacoides no es desenvolupen i per tant no es produeix el pigment verd (la clorofila) ni la fotosíntesi. D'aquesta manera els cloroplasts no són  verds (ara s'anomenen etioplasts), les cèl.lules no són verdes i els teixists tampoc ho són, és a dir, ara és tot blanc.


El palmerer fa el nuc per a preparar la corda de pujar

El palmerer va pujant a espentades amb les
quals puja una miqueta la corda i, deprés
puja ell ajudant-se amb les cames i recolzant
l'esquena sobre la corda
.


inici

Com es tapen les palmeres?

Hom pot diferenciar el mètode tradicional i el actual desenvolupat els darrers anys.

El tapament tradicional es feia mitjançant el vellet o conjunt d'unes 13 o 16 palmes que s'afegien al voltant del fullam lligat i per sobre de la faixa, quedant tota la part superior d'aqueix fullam completament tapada.

La primera tasca com sempre és la pujada a la palmera amb els elements tradicionals que d'ara en avant, ja no especificarem en el text per fer la redacció mes còmoda. En arribar a la balona, el palmerer hi puja al damunt i deixa la corda (la de pujar a atansades) sobre aquesta. Agafant-se a la faixa es lliga amb un altra corda i el cint. Una vegada lligat puja una escala llarga i estreta amb un altra corda llarga que ja duia quan pujava. Posa després l'escala falcada al damunt de la balona i la lliga al fullam amb unes cordetes que porta afegides (l'escala) a cada varal llarg. Després puja a la part superior per despuntar (tallar les puntes) les fulles ja que les seues puntes no es lligen. Quan s'ha rebaixat el flocall de puntes ja es poden tapar bé i, a partir d'aquest moment doncs, hom puja palmes amb la corda que ha pujat l'escala i hom entreclava perpendiculament entre els barrots, els varals del'escala i el cos del palmerer, per a després fer el vellet.

Quan ja ha pujat totes les palmes necessàries, munta a la part superior de l'escala i comença a elaborar aquest vellet clavant la base de les palmes per entre la segona borriqueta i el fullam, com si es tractés d'una segona faixa a major altura. Solen necessitar-se unes 13 o 16 palmes com a mitjana i, aquestes han estat triades i transportades en feixos des dels horts als llocs on s'esta tapant. Aquestes palmes triades ho han estat perquè tenen molts foliols o són bastant amples, i perquè són de llargària convinent, etc.

Diu Cavanilles (1795-1797); "(.) Mayor parece el riesgo á que se exponen quando suben á formar un cono de todas las frondes inútiles, y aseguran con cordeles desde la base del cono hasta el vértice; sirviéndose para ello de débiles escaleras de doce peldaños, que apoyan sobre la punta del astíl, y arriman á la obra que va saliendo de sus manos; al cono que por su propio peso se dobla muchas veces. Rehusan los ojos mirar a aquellos hombres, al parecer en tanto riesgo, mientras ellos se ocupan con (.) en contemplar su obra. Concluido el cono, y cortadas las frondes inútiles descuelgan la escalera y la hacha;entran de nuevo en la cincha o soga circular, y baxan con una velocidad admirable. Empiezan a formar dichos conos desde abril a junio, sin cerrarlos por arriba hasta el mes de agosto, para que las frondes del centro crezcan y se igualen con las otras. Así utilizan los machos y hembras que no quieren dar fruto, reduciéndolos á conos cada tres años, tiempo suficiente para arrojar nuevas frondes (.)".

 

Caperutxa de plàstic negre, motle d'alumini i motlet de fusta

Palmeretes encaperutxades

inici


 
Quan totes les palmes del vellet resten ficades el palmerer comença a lligar-les des de la segona borriqueta cap amunt amb bagues i nucs independents adqurint tot el conjunt una forma cònica molt allargada i punxaguda.

Aquesta fou una de les tasques més perilloses del palmerer sobretot a l'hora de lligar l'extrem més prim del vellet. Aquesta perillositat s'incrementava quan arribava l'hora de repanyar, és a dir, d'arreglar els vellets trencats o malmesos per qualsevol raó. Aquesta tasca es realitzava després d'haver acabat la del tapament; hom pegava una ullada a les palñmeres tapades per comprovar l'estat dels vellets. Per als que feia falta apanyar o, com hom diu a Elx, repanyar, el palmerer havia de tornar a pujar, falcar l'escala, muntat a l'extrem superior i arreglar el vellet, açò és, posar be les palmes mogudes i afegir-ne si en feien falta.

 Els horts d'Elx a l'època del tapament -- des de les acaballes de juny a les d'agost-- s'omplien de palmeres lligades de manera atzarosa a la nostra vista però cuidada al judici de l'hortolà i el palmerer. Aquest judici venia determinat pels següents criteris:
       
         - es lligaven sempre els palmers mascles,
         - les femelles que no fan bons dàtils i
         - els mascles i les femelles que no havien estat mai lligats.

Altrament el tapament actual es fa a base de plàstic negre i canya. Segons Brotons (1990) aquest nou mètode va estar patentat per n'Antonio Garcia Magallón, però no tenim més dades sobre l'any ni sobre la procedència d'aquest home. Els palmerers diuen que "açò del plàstic no fa molt de temps que va perquè abans es fea amb setze o tretze palmes". També asseguren que amb el plàstic no s'airegen tant ni hi ha tantes infiltracions de llum com amb el mètode del vellet.

Abans d'arribar l'època d'encaperutxar, han de estar fets els caperutxos, és a dir, ha d'haver-hi un temps de confecció. Amb un plàstic gran especial, un motle de forma trapezoidal allargada i una canya, es confecciona un conus l'altura del qual la materialitza la canya lligada al vertex  d'aquest. Penjat des de el mateix vertex i per dintre del conus hi ha un cordell (ara també de plàstic) el qual servirà per lligar el conus a la part superior  del fullam.

El conus (caperutxo) no es tanca sinò que es deixa com un badall on s'afegeix un pedaç triangular (del mateix plàstic) per si a l'hora de lligar aquest conus hi fes falta més superfície per a tapar el fullam.

 

Exemples de caperutxes

 

El procediment de lligament del caperutxo difereix del vellet perquè ara el palmerer no ha de pujar a la part superior de l'escala, ja que ara es tracta de ficar com una funda que es lliga de la part de baix amb dues bagues i si falta superfície s'empra el triangulet de plàstic que hem esmentat abans.La canya que va dintre del caperutxo es fica a un costat del fullam per no espatllar l'ull.
 
Avuí a causa del detriment del comerç del dàtil i de l'augment de les comandes de palma blanca, tots els peus femelles es consideren com a mascles i també es lliguen.

inici

5.2.3. Pujar palmeres per a tallar les palmes tapades.

A les mitjanies d'octubre comença la temporada de tallar la palma blanca de les palmeres i dur-la cap als tallerets. Tot el fullam que va ser tapat per obtenir aquestes palmes s'ha de llevar per a poder tallar aqueixes blanques. Les primeres palmeres a tallar són les primeres que es van lligar i encaperutxar.

El palmerer puja a la palmera com sempre i, amb la corbella gran, talla la borriqueta per comença a llevar les palmes seques de la faixa de la banda on ell és. Es va llevant tot el que no siga palma blanca voltant la palmera recolzant-se en la balona. Després, a poc a poc, es van tallant les palmes blanques amb molta cura per no fer-les malbé. El caperutxo cau a soles quan hi queden poques palmes i no hi ha prou força per sostindre'l.

Els palmerers de baix, els qui no han pujat a tallar les palmes, s'encarreguen d'empomar-les quan el de dalt els les tira acuradament; quan les tenen a les mans van fent al mateix temps una primera classificació segons la llargaria, el color i la utilititat que se'ls hi donarà. Aquesta classificació es fa amb els següents criteris:

         1) Palma de primera o palma guapa. Més de 3 m de llargària, totalment blanca i sense cap taca; s'utilitzen com a palma fina. Aquesta palma també sol anomenar-se palma de primera especial o imperial.

         2) Palma de segona o entrefina. De 2 a 3 m de llargària i té les puntes amb taques verdoses petites; s'utilitzen com a palma fina.
        
         3) Palma de tercera. D'1 a 2 m de llargària i totalment blanca; s'utilitzen com a palma fina.

         4) Palma de batalla. D'1 a 3 m de llargària, amb més taques verdoses que l'entrefina; s'utilitza per a palma arrissada.

 

Làmina 4. Elaboració del vellet

 

El palmerer comença a tallar la palma blanca d'una palmera

 

 

         5) Brots (cogollos). De 0.75 a 1 m de llargària i totalment blanques; s'utilitza per a palma arrissada. Segons Agullo i Galiana (1983) aquest tipus de ram rep el nom de "3X2", ja que tres brots donen el valor de dues palmes de primera.

         6) Palmó. D'1 m de llargària i totalment blanques; s'utilitza per a palma arrissada.

         7) Puntes. Extrems de les palmes que han estat tallades (de 0.30 a 0.60 m) i totalment blanques; s'utilitzen sovint per a palma arrissada.

         8) Fatxo o verdolet. Són palmes despuntades, de qualsevol llargària però normalment no força llargues i totalment verdoses; s'utilitzen, amb menor freqüència, per a palma arrissada.

         9) Deixalles o sobralles (desperdíssios). Tota palma verda, les palmes de la faixa, etc.; s'utilitzaven per a fer graneres, atxes, sostres de palma, roba etc., actualement se solen cremar perquè ja no hi ha aqueixes demandes.

 

Avancem que palma fina o llisa són les palmes emprades per a les diferents festivitats i que no sofreixen cap tractament de trenament o arrissament. Totes les altres classes que no s'usem com a palma fina són les que es destinen per a fer els rams amb diferents tècniques i tipus de trenat, i que només es llueixen el Diumentge de Rams. Més detalls sobre aquestos aspectes es donen en apartats posteriors.

inici

5.2.4. Neteja, reclassificació i conservació.

Els processos de neteja, reclassejat (segona classificació) i conservació han estat introduïts al llarg de les darreres dècades segons informacions de palmerers i hortolans.

Tradicionalment el tallament i arrissament de la palma (el treball de fer els rams) és reduïa tan sols a les tres setmanes abans dels dies de festa de Semana Santa; per a la palma fina que s'usava en les altres festivitats (com per exemple la Vinguda de la Verge a Elx) es tallaven també uns dies abans.

La palma tallada doncs, uns dies abans, es guardava a una cambra fosca fins que arribés el dia d'utilitzar-les. Però amb les introduccions de processos de neteja i conservació actuals, és possible tallar la palma amb molts mesos d'antelació i guardar-la fins i tot d'un any per l'altre.

 

Aspecte que presenta una palmera a la què se li ha tallat ja la palma blanca

 

La neteja es fa amb unes basses on posen aigua amb flor de lleixiu (clorur sòdic) o lleixiu (hipoclòric de sodi) segons hortolans; un 0.1-0.2 % de flor de lleixiu a una bassa de 1.5-2 m x 4.5-5 m x 0.40 m. Brotons (1990) assenyala que la mescla es fa amb aigua i lleixiu amb una proporció d'una part de  lleixiu per cada 100 d'aigua. Segons Agulló i Galiana (1983) la mescla era de 0.75-1 litre de lleixiu per 100 litres d'aigua. No s'han pogut confirmar aquestes dades. Les palmes acabades de tallar i primerament classejades es duen al talleret i excepte les palmes de primera i els brots (cogollos) les altres es posen en remull durant dues nits i un dia o dos dies (segons hortolans), és a dir 60 hores; segons Brotons (1990) les palmes solen estar 48 hores a les bases. Suposem que això variarà segons cada talleret.

Es mullen només les palmes que presenten taques verdoses, taques blanques de floridura o altres brutícies; per això les palmes de primera i els brots, com que s'han triat per ser les més blanques i les més netes, no cal posar-les al remull. Quan es trauen les palmes de la bassa es reclassifiquen segons hagen quedat més o menys netes i es retira allò que no aprofite i realment això és tota la segona classificació (què moltes vegades no és res més que mantenir la primera retiran les no aprofitables).

La conservació de les palmes quan ja s'han tret de les bases i s'han reclassificat es fa a unes cambres fosques que tene uns centrímetres d'aigua al terra. Això crea un ambient d'humitat constant i elevada què manté sempre blanes les palmes. Altrament s'assecarien i perdrien llur turgència i vistositat les quals radiquen en el color groc encara que realment es diguen blanques. La veritat es que es diuen blanques perquè no són verdes. Però la tasca de conservació no acaba en deixar les pálmes dins la cambra humida sinò que cada nit o cada dos dies (segons hortolans), durant tots el mesos que s'hi guarden palmes, s'ha de botar foc a una miqueta de flor sofre  per tal de donar-los més intensitat a eixe color groc tan característic i que no es desllavasse amb el temps a causa de la humitat i la foscor. Abans d'encendre el sofre s'han d'humitetjar però, totes les palmes perquè l'anhídrid sulfurós les cale; amb un perolet van esquitxan-se totes poc a poc; els hortolans diuen:"cal arruixar-les bé sinò te se calfa i te se perd". Encara que varia segons hortolans la quantitat de flor de sofre que hom sol cremar es d'uns 40 g per m3 o 4 kg per 100 m3.

Brotons (1990) assenyala: "(.) se introduce la palma en una de las lejas de la cámara empleada. Se moja el suelo i se pulveriza con agua toda la cámara, tras de lo cual se quema el azufre -5 Kg./100 m3-. La càmara permanecerà hermèticamente cerrada hasta un par de semanas antes de la fiesta, para que pierdan el color (.)". Segons Agulló i Galiana (1983) s'ha de cremar 4-6 kg de sofre per cada 100 m3 depenent de la palma.

Segons els palmerers i hortolans tots aquestos processos de neteja i conservació han estat apresos darrerament de l'artesania de la palma blanca a Catalunya. Molt probablement el caràcter recent de totes aquestes tècniques fa que no hi haja encara una manera unificada o estàndard d'emprar-les; autors diversos, presenten dades que no coincideixen amb el que ara diuen el artesans. Al llarg de la instauració d'aquestes tècniques cadascú sembla que ha posat de la collita pròpia. Probablement tota aquesta fase meresca un estudi específic per veure la variabilitat, l'origen real i l'efectivitat òptima.

 

Bassa de neteja i cambres de conservació de palma i rams

 

Munt de palma fina i d'arrissada dintre
uan cambra i a l'espera de ser utilitzades el Diumenge de Rams

 

inici

5.3. Tractaments  secundaris de la materia primera. Preparant palmes.

Ja dins del talleret i abans de començar l'arrissat de les palmes per confeccionar els rams, cal fer alguns preparatius a la materia primera; ara no es tracta d'aplicar cap mètode per obtindre-la i transformar-la sinó d'enllestir-la per a un millor treballat i acabat. Realment podríem considerar aquestos enllestiments com una profase o fase inicial de tot el procés d'elaboració i confecció dels articles de palma blanca arrissada, trenada, etc, l'artesania en si. A partir d'ara tant per aquest tractament secundari com per a la veritable confecció dels rams, els protagonistes ja no són els palmerers sino les families dels hortolans, sobretot les dones. Aquestes s'acomboien en colles reduïdes ( de dos a sis persones) allà per les calendes de novembre fins la mateixa Setmana Santa a l'abril.     

Com deixar la palma llesta per a fer rams?

Arribada l'hora d'utilitzar les palmes que s'havien guardat a les cambres de conservació una de les primeres faenes és el llevar-los les crines que creixen entre els foliols i els raquis. Aquestes crines, quan el brot de la palmera està naixent o quan les palmes són molt joves, són molt vistoses i abundants, llargues i amb aspecte de crinera d'un color bru.
Les palmes blanques tallades de la palmera tenen, encara que siguen llargues, bastantes restes d'aquestes estructures lacinioses, anomenades popularment tabaco (tabac).

Si l'hortolà no ha llevat aquest tabac abans del procés de neteja, s'haurà de fer ara, com a primera faena d'enllestiment de les palmes per a ser arrissades. Amb un raspall de cerres dures (abans d'espart) es raspalla la palma en moviments repetits de dalt cap a baix, aço és, des de el finiment de la palma cap a la base del raquis el qual se sol recolzar a l'engonal de l'artesana. Aquesta activitat s'anomena cepillar el tabaco (raspallar el tabac).

Tot seguit s'han de llevar les fulles (foliols) més inferiors per a deixar un troç nu del raquis, el qual serà el mànec amb què hom podrà agafar el ram. Sol deixar-se nua una zona de 10 a 15 cm segons la grandària del ram. Aquesta fase sol anomenar-se arrancar fulles. L'arrancament d'aquestes fulles més inferiors es fa amb una estrebada en direcció des de la punta cap a la base, el futur mànec.

El tractament secundari finalitza amb les faenes de desquenament: desquenar palma i desquenar fulles. Per tal d'unificar la gruixària del raquis i per tal d’allisar la seua superfície, es rebaixa amb un falçonet l'esquena del raquis, devers la part inferior. Si aquesta darrera fase no es sempre precisa la de desquenar fulles si he és; s'han de desembrinar tots els foliols, perquè així serà factible l'arrisament.

 

Neteja de palma blanca a les basses de lleixiu

Artesanes de la família Serrano Valero arrissant
palma fina al seu talleret (any 1996)

inici

 

5.4. Confecció de rams.

5.4.1. Introducció.

Allò, que li dóna  al món de la palma el sentit real d'artesania és la confecció dels rams. Fins ara s'han descrit totes aquelles faenes necessàries per a l'obtenció d'una matèria primera en condicions per a aquesta confecció. El pujar a les palmeres i els tractaments aplicats a les palmes, com també la seua conservació són tasques on es desenvolupen habilitats i quefers que no estan sempre exclusivament relacionats amb els posteriors processos de confecció. A més a més, igual fa que s'utilitzen uns mitjans o altres si al capdavall obtenim allò que hom necessita per confeccionar els estris o articles amb els quals una artesania queda identificada.

Confeccionar rams suposa, dintre d'aquesta artesania, considerar l'obtenció de rams els foliols dels quals són treballats i, paradadoxalment, l'obtenció dels rams els foliols dels quals no són treballats. Per al primer cas tenim allò que s'anomena rams de palma arrissada; arrissar és tot el processos de trenament, doblegament i cosit, necessaris per a elaborar les diferents estructures que els conformen. Per al segons cas el que tenim són palmes sense treballar, utilitzades tal i com venen de la palmera; aquestes palmes s'anomenen també rams per ser emprades amb el mateixos propòsits que els rams de palma arrissada.
  
Com ja s'ha assenyalat, l'artesania de la palma blanca en les fases de tractament primari de la matèria primera, ha sofert introduccions o modificacions en temps recents. Per a les fases de confecció també hi ha hagut, més aviat modificacions que no pas introduccions. D'aquesta manera podem identificar una tipologia d'articles més primitius o al menys més tradicionals, actualment en desús, contrariament a una tipologia actual, més moderna i més evolucionada. Tant és així que podem parlar de rams antics o tradicionals dintre dels quals hi trobem models oblidats, i rams per exemple de concurs completament diferents i amb finalitats també diferents i amb una expressivitat artística variable, segons l'artesà i segons l'any. Dintre  dels rams tradicionals una de les modificacions més destacables ha estat el desenvolupament d'un complexe d'adornament que encara que això si, constants en tipologia, han camviat totalment l'aspecte i expressivitat plàstica d'aquestos rams; els antics mancaven de tots aquestos recursos.

En els apartats que segueixen s'exposen els trets característics de la confecció dels rams sense aprofundir en detalls explicatius dels trenaments i cosiments dels foliols. Açò sobrepassa els objetius d'aquest estudi descriptiu i general però reconeixem que caldria fer-se'n d'altres, explicitament per enregistrar tots aqueixos detalls.

 

Família d'hortolans en plena faena de confecció de rams a primeries de segle XX.
Es pot observar que estaven confeccionant estructures bàsiques de tipus pulmonet,
les quals ja no es fan hui dua.

 

inici

5.4.2. Elaboració de les estructures bàsiques.

La confecció d'um ram comença per l'elaboració d'unes peces o estructures que són igual per a tots els rams d'una mateixa clase (tradicionals antics o tradicionals actuals). Aquestos temes bàsics es fan amb els mateixos foliols que romanen afegits al raquis o garrotet de la palma. La dita popular diu que no hi ha dos rams iguals per a dos besonets; depenent de la gruixaria de cada palma com d'altres característiques anatòmiques, el volum i grandària de les estructures varia. La "construcció" d'aquestos elements es fa de baix cap a dalt i seguint un ordre ja que cadascuna té la seua posició al llarg del ram. Encara que no és habitual de vegades es pot precindir d'alguna d'elles però mai de la primera; poden existir diferents estils de fer les mateixes estructures segons els tallerets i dintre aquestos segons artesanes.

 

Làmina 5

Làmina 6

 

Els rams tradicionals antics només presentaven una estructura bàsica per a un mateix ram, o com a màxim dues. El pulmonet i l'armeleta (ametleta), a soles o combinats, eren els únics temes que s'hi feien. Normalment tota l'arquitectura del ram venia representada solament per una d'aquestes formes, pel cas del pulmonet l'estructua tenia realment forma de pulmons, i se'n feia un a cada costat del peciol. No s'ha pogut averiguar com era l'ametleta però si se sap que de vegades a més de combinar-se amb el pulmonet es feia solament per a un mateix ram. Cap d'aquestos rams duia adornets perquè aquestos són d'aparició tardorenca com ja s'explica en renglons posterios.

Els rams tradicionals actuals presenten constantment les segúents estructures bàsiques:

         a) farol o farolet (faró). Es la primera en fer-se i per tant la de posició més baixa. El nom li ve per la resemblança que té amb un faró antic.

         b) Buo. Es el segon en fer-se i per tant en posició mitjana. El nom li ve de la ressemblança que té amb la cara de les aus de l'ordre estrigiformes. Hem transcrit la paraula a la normativa catalana però aquesta paraula és un clar castellanisme provinent del mot buho.

         c) Copeta. Es la darrera en fer-se i per tant la de posició més superior. S'associa la seua forma a la de les copes i per això adquereix aquest nom.

         d) Sardinetes. Aquestes es fan segons el lloc on se les pose ja que no en tenen un fixe. Normalment van a meitat del ram enrollades entre les altres estructures bàsiques. La forma que presenten no té res a veure, en principi, amb els peixos de l'ordre cuplèids.

La veritat siga dita, cal tenir una mica d'imaginació per a poder interpretar les ressemblances d'aquestes figures o estructures bàsiques amb les formes a les quals imiten.

inici

5.4.3. Elaboració dels adornaments ("adornos").

Els adornaments tal i com els coneixem actualment no han estat sempre un element obligatori dels rams tradionals antics i no han estat sempre els mateixos. Sembla que de la mateixa manera que hagut canvis per introduccions de nous elements en les altres fases d'aquesta artesania, en aquest cas, la ornamentalística, també ha passat de ser poc variada a tenir gran variabilitat de elements d'ornamentació. Aixi doncs, podríem atribuir les raons d'aquest canvi a les mateixes que han fet evolucionar aqueixes altres fases de l'artesania: intercanvi de tècniques amb altres zones productores de palma; aparició de nous materials més resistents i que requereixen menys faena; naiximent d'una economia moderna amb major demandes.
                 
Els rams tradionals actuals presenten molts d'aquestos elements d'ornamentació. Segons els hortolans, tant l'aparició de noves estructures bàsiques com la complementació amb nous adornaments arranca de la dècada dels seixanta. No obstant i això no hem trobat cap referència bibliogràfica sobre  transicions o canvis d'aquesta artesania.

Els adornaments són elements estructurals elaborats amb folíols aliens al ram al qual s'afegeixen; els foliols inferiors arrancats de les palmes per fer la part del mànec dels rams, són els que després s'utilitzen per a fer els temes d'ornamentació. A aquestos s'els talla els extrems en l'etapa del tractament secundari.

Les grandàries i els estils varien ací també entre tallerets i dintre aquestos entre artesanes; però, de moment existeix una tipologia constant per als rams tradicionals actuals, es a dir, i trobem sempre alguns dels seguents elements:

     1) Margarita (margarida). Com el nom indica s'assemblen a les margarides (flors del gènere Leucanthemum sp.). Consta d'una brina doblegada varies voltes passant per un mateix centre de manera que cada doblec representa un petal. S'utilitzen amb prou freqüència.

     2) Estrelleta. Es tracta d'un grapat de brines amb les puntes tallades obliqüament, afegides una sobre l'altra sempre pels respectius centres i queda una estructura final amb forma estrelada. La variabilitat és tan àmplia com la imaginació de les artesanes. Aquestos adornaments són uns elements força utilitzats.

     3) Cadeneta. Són dues o més brines plegades i entrecreuades una amb l'altra per a deixar una forma escalonada seguint una direcció longitudinal. La variabilitat d'aquest element recau sobre les característiques dels foliols i el nombre de brines emprades. També són estructures molt freqüentment utilitzades.

 

Làmina 7

inici

     4) Cuquet o xurret. Es una brina enrollada sobre si mateix però sense que les revoltes cobresquen completament les inferiors. La variabilitat es manifesta només en qüestió de grandàries segons l'amplària de la brina emprada. Encara que no se'n posen molts en un mateix ram qüasi sempre estan presents.

     5) Rulet (Rullet o rul×let). A diferència del cuqet en aquest element una brina queda enrollada sobre si mateix, i cada revolta cobreix a la inferior, i a més a més totes queden en contacte amb els correspondents superior e inferior de manera ajustada. Totes les revoltes queden fixades en travesar-les amb la resta de la brina que no ha estat embrinada. La variabilitat resideix en la llargària i amplària de la brina emprada. S'utilitza en menor freqüencia,  que els elements abans esmentats.

      6) Boleta. Es tracta d'una mena de conjunció de rulets entrecreuats apretadament; el resultat és una forma qüasi arrodonida. La variabilitat depend de la llargària, gruixària i amplària de les brines emprades. S'usa amb menor freqüencia que altres adornaments.

     7) Borleta. Es tracta d'un tema que representa una mena de granereta menudeta; un grapat d'esporguims lligats d'un extrem amb una mena de cordell de palma. La variabilitat recau qüasi exclusivament en la grandària que l'artesana li vulga donar. S'utilitzen sempre per a rams tradicionals amb una funció específica, fets per encàrreg i per als rams de concurs.

      8) Roseta. Esta formada per una brina doblegada repetidament sobre si mateix oblicuament i enrollada també sobre si mateix en una pla, sense adquirir volum. La variabilitat ve determinada, pel tamany de les brines emprades. S'utilitzen també per a rams tradicionals amb una funció específica, fets per encàrreg i per als rams de concurs.

      9) Pinyeta. Es un conjunt de brines plegades, entrecreudes a nivell dels plecs per a formar una estructura piramidal tetragonal que es tanca en el vertex superior. La variabilitat resideix en el tamany de les brines emprades. S'utilitzen també amb els mateixos propòsits que els de les borletes i rosetes.

 

Tots els temes abans exposats són els més característics i de presència més constant, no obstant i això borletes, rosetes i pinyetes ja són elements dedicats més als rams de concurs o rams especials ja que són d'un origen més recent. Tanmateix, hi ha una sèrie d'adornaments també de recent creació i en continua evolució emprats qüasi exclusivament per als rams de concurs i no per als tradicionals; palmeretes o altres estructures, més sofisticades i recarregades, que encara no tenen una nomenclatura popular establida per tractar-se de estructures molt novelles en la creativitat artesanals.

 

Xiqueta d'Elx lluïnt un ram de palma fina (anys cinquanta)
en la festivitat del Diumenge de Rams

Representació d'una Mare de Déu amb palma arrissada per a un ram de concurs

 

Encara que s'han exposats tots els noms en singular cal tenir present que a més dels diminutius, la parla popular tendeix a formar els  respectius plurals. D'aquesta manera sentirem dir més sovint les margarites, les estrelletes, les cadenetes, el cuquets o els xurrets, els rulets, les boletes, les borletes, etc.     

inici

5.4.4 Confecció del ram final.

Com s'ha assenyalat abans els rams de palma fina són simplement palmes que per ser utilitzades de la mateixa manera que els rams de palma arrissada s'anomenen rams. Així doncs, són palmes que una vegada tallades i netejades, resten guardades a les cambres a l'espera de ser utilitzades. Els rams de palma fina són les palmes de primera i les palmes de segona entrefina que hom tria al principi, abans de ser guardades a les cambres. Aquestes palmes no sofreixen cap modificació, ni durant el procés de conservació, ni quan es trauen per a ser utilitzades. Amb tot això, no té sentit doncs, parlar de confecció de rams de palma fina.

Altrament, per als rams, es a dir, les palmes que són treballades, si que existeix un procés de confecció. Part d'aquest ha esta explicat en els apartats anteriors de l'elaboració d'estructures bàsiques i els adornaments. La confecció del ram final és doncs, la unió i la conjunció de tots els elements que el conformen.

Al talleret mentre unes artesanes elaboren adornaments, altres comencen i enllesteixen estructures bàsiques. Quan de tot això n'hi ha prou, la gent del talleret es reorganitza la faena perquè apareix una tercera tasca, la de montar els rams que ací s'han anomenat final.

El muntatge dels rams és realment la cosida i el lligament dels adornaments a les estructures bàsiques; L'enllestiment i l'acabament es fa rematant els detalls, tallant les puntes indesitjades, reforçant unions, etc.

Els rams tradicionals, adés clàssics o antics, adés actuals, són utilitzats només a la festivitat de Diumenge de Rams, i estan fets amb palma de tercera, palma de batalla o, brot o, palmó o, punta o, fatxo.

Els rams anomenats de concurs són un resultat artesanal originat per la denominació de Interés Turístico Nacional al Diumenge de Rams a Elx. A partir de l'any 1949 (segons dades dels mateixos hortolans) s'han anat convocant anualment per la Junta de Confraries i Germandats, concursos per a premiar els rams més bonics i originals.

Aixi doncs com que el que es premia es la boniquesa i l'originalitat de les estructures i els adornaments, la confecció d'aquestos rams no segueix de moment cap ordre. Tot està permés i quan més nou i cridaner millor, però no ha de faltar mai estructures o elements que representen algún tòpicc de la ciutat d'Elx, això és:

         a) Imitació de temes religiosos com per exemple imatge de la Mare de Deu, ressèliques del Misteri, passes de Setmana Santa, Cantó, la creu del Terme, la Resurrecció, la mangrana de la Festa del Misteri d'Elx, la Vinguda de la Verge, la Verge de L'Assumpció, etc.
        
         b) Imitació de monuments o construccions antigues com per exemple la Torre de Ressemblanch, la Calendura i la Calendureta, la Dama d'Elx, Porta de la Basílica de Santa Maria, la Calahorra, etc.

         c) Imitació de elements naturals i/o curiosos com per exemple la Palmera Imperial, el Cantó, etc.

 

Exemplars de rams de concurs duts a la processó del Diumenge de Rams

Exemples d'alguns rams molt espectaculars de concurs

 

Aquesta, diguem-ne moda s'ha desenvolupat seguint l'estil dels rams de la artesania de palma blanca a Catalunya, on si que han estat dintre de la confecció tradicional. Amb palma de primera i de segona entrefina es confeccionen unes estructures molt més grans i moltes vegades totalment diferents a les dels rams tradicionals i sense seguir l'ordre clàssic d'aquestes. En moltes construccions hi ha una complementació amb foliols aliens perquè la grandària de les estructures ho demana. Moltes ocasions els adornaments es fan amb foliols de la mateixa palma i en altres vegades s'afegeixen adornaments grans o conjunt d'ells com si configurasen una estructura bàsica amb els propis foliols de la palma.

Tots els rams avui dia, com que ja no es necessari fer-los o obtindre'ls uns dies abans de les respectives festes, comencen ja ha confeccionar-se només es comence a tallar palma blanca a la palmera. I això per què? Perquè una vegada fets, si són de palma arrissada, o una vegada obtinguts, si són de palma fina, es conserven dins les cambres fosques. El sistema és el mateix per a les palmes i per als rams, açò és, foscor, humitat, banys periòdics d'anhídrid sulfurós. Aquesta segona conservació ha estat un procés introduït en anys recents. Per a la palma fina no existeix allò que s'ha anomenat perquè aquesta roman dintre les cambres des que és tallada i netejada fins que arribe l'hora de ser utilitzada, és a dir, Diumenge de Rams o altres festes.

inici

5.5. L'utillatge.

Hi ha uns protagonistes que malgrat jugar un paper principal sempre queden considerats en un segon plànol quan es pensa en tot allò que envolta una artesania. L'utillatge, les eines que l'artesà empra per desenvolupar la seua tasca, són imprescindibles per a poder crear aqueixes meravelles amb què identifiquem l'artesania.

Allò que més interesa sempre d'aquest utillatge és la seua genuïnitat, perquè genuïnes són les faenes per a les quals ha estat dissenyat. Moltes vegades el ferramentatge reflexa el tipus i el caire de la faena que fan i, gairebé sempre, són una herència cultural en perill de desaparéixer o desapareguda ja,a causa del seu desús.

Però allò més curiós de l'utillatge d'aquesta artesania és que de les ferramentes més genuínes, no se n'empra per a confeccionar els rams, sinò per a preparar l'obtenció de la matèria primera que són les palmes. Per a fer els rams de palma arrissada s'empren uns utensilis que són d'ús comú per a molts oficis tradicionals com ara sastreria, corregeria, espardenyeria, etc.; agulles de cabota, agulles de cosir, didal, estisores, fils de cosir i raspall són einetes que aparéixen en qualsevol tauleta on s'haja de cosir, tallar o raspallar material febles.

A l'hora de preparar les palmeres per a l'obtenció de les palmes blanques, hi tirarem mà d'un estris característics; si anem a un hort on hi haja palmerers atrafegats sentirem anomenar-los:

         - Benzill o cordeta d'espart. Trena d'espart (Stipa tenacissima L.) cru.  S'utilitzava abans per a lligar el fullam de la palmera, el vellet, els feixos de palmes, els ramassos de dàtils i per a pujar estris a la palmera. Els palmerers asseguren que no durava més de 15 dies. Avuí dia només s'empra per a lligar els feixos de palmes seques ja que han aparegut en el mercat noves fibres plàstiques més resistents.

         - Botijó (botija). Vas de terrissa de ventre gros i xato per una banda, amb dues anses i coll estret de boca ampla. Encara que no és una eina en sentit estricte, és un element totalment integrat en l'utillatge del palmerer.

         - Cinturó (cint). Corretja de cuiro d'uns 10 cm d'amplària i 100 cm de llargària aproximadament. Té una sivella de metall per a cordar-se'l i 4 més de cuiro, una fina per a passar la corretja que sobra i tres grosses per a pasar la corda amb què el palmerer s'amarrarà al fullam de la palmera (quan haja de començar a lligar i encaperutxar). Aquesta corda mesura 3.5

         - Corbella gran. Falç d'acer o ferro acerat amb fulla curta i xata per la banda on talla. El peu de la fulla és llarg més que el mànec i tot plegat mesura al voltant d'uns 80 cm. S'empra per a llimpiar (netejar) justet abans de la fase del lligament. El que tinga el peu de la fulla llarg el fa una eina molt útil per a clavar-la entre les punxes de les palmes i tallar-ho tot.

         - Corbella normal. Es tracta del falç comú de fulla corvada llarga i acabada en punta. El peu de la fulla és curt i el mànec és també curt. S'empra per a descoar les palmes que han estat tallades.

         - Corbellot. Consisteix en una fulla d'acer ampla i curta amb dos talls i un mànec de metall formant una sola peça amb la fulla. Té uns 40 cm de llargària i s'empra per a la tasca d'escarmundar i tallar palma blanca. Els hortolans ens han conmtat que amb les ballestes dels vagons del tren es feien els millors corbellots.


Làmina 8

inici

         - Corda de pujar. Cint d'espart (Stipa tenacissima L.) xafat de llata de 5 malles. A un extrem té una bola a l'altre acaba en punta molt estreta. La amplària mitjana és d' uns 8 cm i la llargària des de la bola a la punta fina és d'uns 5 m. Es la corda o cint que el palmerer usa per a pujar a les palmeres tal i com s'ha descrit en l'apartat 4.2.1. La bola serveix per a fixar el nuc amb una baga i obtenir el diametre desitjat en passar la corda per darrere la soca de la palmera. Avuí dia ja no se'n fan d'espart sinò d'altres fibres sintètiques més resistents.

         - Escalera (escala). Escala llarga i estreta abans de fusta i ara d'alumini. La llàrgària és d'uns 5 m i té dues cordes lligades, una a cada varal llarg per tal de lligar-la despres al fullam de la palmera a l'hora d'encaperutxar.

         - Espardenyes de careta. Es trata de les típiques espardenyes de cànem (Cannabis sativa L.) , espart (Stipa tenacissima L.) o pita (Agave americana L.), amb la careta menuda. No hi ha un tipus fixe i actualment no a tots els palmerers els agrada calçar-les. Com la botija, no és una eina però és una part de la vestimenta molt integrada en el quefer palmerer i altres palmerers si les consideren par de l'utillatge.

         - Falçonet. Falç petitet de la grandària d'un ganivet o navalla que s'empra per a desquenar el raquis de les palmes arrisades.

         - Forquella. Peça de ferro en forma de u fixada a l'extrem superior d'un pal el qual té fixat també, però a l'altre extrem, un punxó de ferro. Aquest punxó serveix per a clavar la forquella a la balona quan no s'està utilitzant. El pal és de fusta dura i tot el conjunt mesura menys de 2 m. S'empra per a alçar la segona borriqueta i les altres bagues que lliguen el fullam de la palmera.

         - Gúmia (gumia). Corbella de fulla curta, poc curvada, punxaguda i d'amplària mitjana. El peu de la fulla és molt més curt que el mànec. Aquest sol ser una mica més llarg que dues vegades la fulla. Tot el conjunt mesura uns 150 cm i s'empra per a les mateixes tasques que la corbella gran (encara que va millor per a tallar les espates i les inflorescències).

         - Taleca. Tela blanca de cànyem, ara d'altres teixits, que en realitat era un sac doblegat sobre si mateix varies vegades i què hom posava entre la corda de pujar i l'esquena a nivell dels ronyons. Això amortiguava la pressió de la corda sobre el cos del palmerer. Actualment hi ha palmerer que es posa una catifeta vella o altres coses a manera de taleca, o un sac de tela basta, etc.
        
Totes les eines han de ser proveïdes per l'hortolà, és a dir, els veritables artesans i no els palmerers que són els qui pujen a les palmeres. Han de estar ben cuidats i sempre ben esmolats de la qual cosa òbviament també s'encarrega l'hortolà.

inici

5.6. Palmes i Festa.

No hi ha una data exacta del començament de l'ús de palmes blanques per a festes, però tot apunta que n'hi hagué des de les primeries del establiment dels cristians catalans a les terres d'Elx. Diu Jaén (1994):"(.)"l'existència de palmeres soltes o agrupacions de palmeres tot formant plantacions i hortets, es troba documentada a partir del tres-cents i es refereix, sobretot als dàtils i a la palma blanca, productes característics, encara que no gaire importants de l'economia d'Elx"(.)".

Més difícil és encara, suposar una data o, unes dates, per al començament de l'artesania de la palma blanca arrissada. Tot i això, cal suposar un origen centrat a les mateixes èpoques del començament de lèpoca cristiana, ja que la finalitat era la mateixa: la celebració d'un tema religiós.

Com que la palma, blanca, verda o, seca, ha significat des de sempre tantes virtuts i coses bones, hom pot pensar que s'haurà utilitzat per a moltes fetes, festes i celebracions: però al llarg dels segles el Diumenge de Rams sempre ha estat d'ús "obligatori" la palma arrissada. Per les dades històriques i l'ús actual de la palma cal dir que la fina, s'empra per a celebracions variades i la palma arrissada a Elx, sols i exclusivament s'usa el Diumenge de Rams. Actualment hi sembla que des de fa alguns segles, la palma fina ha estat utilitzada per a les celebracions de la Vinguda de la Verge, Festa o Misteri d'Elx i Diumenge de Rams.

En la commemoració de la Vinguda de la Verge, els confrares duen una palma fina de primera o segona. Es simbolitza la rebuda que la vila d'Elx li donà a la imatge de la Verge trobada a la platja del Tamarit. A la celebració del Misteri d'Elx, l'àngel que anuncia a la mateixa Verge la seua mort, li dòna una palma com a present celestial. La Verge li la dòna al apòstol Joan, moment en qué es canten els següents versos:

Ay, fill Joan, si a vós plau,   
aquesta palma vós prengau
e la'm façam davant portar
quan me porten a soterrar.


Al soterrament de la Verge quan ja es morta, l'apostol Pere agafa la palma que Joan havia deixada damunt el cadàver i, li la dòna a Joan perquè la duga davant el sepeli. Per a representar això es canten els següents versos:

         (Pere)
         Preneu vós, Joan, la palma preciosa
         e portau-la davant lo cos glorificat
         car així lo dix la Verge glorisa
         ans que als cels s'hagués pujat

(Joan)
De grat prende la palma preciosa
e compliré lo que haveu manat,
puix que haveu potestat copiosa
de condemnar e delir tot pecat.

Segons Simon (1978) l'angel li diu a la Verge que d'aquesta palma creixerà una palmera a le seua tomba.

La palma utilitzada al ceremonial representat a la tramoia de la Festa, era una palma arreu a la qual se li ficava oripell. Actualment ja si sol usar una palma blanca suposadament de primera a la qual també se li fica oripell.

El Diumenge de Rams és el dia de la palma per excelència; tota palma es llueix però és l'únic dia on és llueix també la palma arrissada, és a dir, els rams. Els rams tradicionals, els de concurs i la palma fina, al de matí d'aquest dia són beneïts després d'una misa dita a la basílica de Santa Maria. La gent s'acomboia a la eixida de la basílica i mostra i alça els rams, quan el capellà llança l'aigua beneïda devers la gentada. Pas seguit i des de l'any 1949 la Junta de Confraries i Germandats atorga els premis corresponents als rams de concurs. En acabant es fa la processió del Diumenge de Rams; la commemoració de l'entrada de Jesus a Jerusalem es fa, a Elx, entre palma fina i arrissada, amb el complement, és clar, de les branquetes d'olivera. Tot i això, els rams de l'arrissada són els que més llueixen. Els rams altrament de concurs són els que més expectació produeixen i els que més cometaris provoquen. Els rams tradicionals engalanen tota la processió i la palma fina acompanya. El resultat és una barretja de palmes i de gent, de rams i de tradició, tot plegat contrastant la grogor de la palma blanca amb l'austeritat cromàtica del vestir de la gent.

A banda d'aquestes festes o celebracions tradicionals, les palmes, blanques o al menys verdes, se solen emprar per a adornar qualsevol altra celebració o esdeveniments especials: vinguda d'autoritats o personatges il.lustres, inaguracions de infraestructures, etc. Així Ibarra (1895) descriu: "(.) Memorable eternamente serà la fecha de 22 de Junio de 1789, por ser á las ocho horas y cincuenta i siete minutos de la noche cuando llegó el agua dulce de Barrenas al Molino Nuevo. Esperándola estaban en dicho punto el Ilmo. Sr. Tormo: Don Antonio Izquierdo, cura de Santa Maria y vicario foráneo. El Dr. Belluga, mayordoma de su ilustrísima y hasta unas sesenta personas más. Allí se erigió una fuente con ocho pilas. Se allanó el terreno formándose una plazuela y poyos ó bancos, para la gran función que se havia de verificar el dia 29 del citado mes. Se adornó el sitio con gallardetes, palmas, vistosos tapices y damascos (.)".

inici

5.7. Diners de palmes.

5.7.1. El comerç de palmes ans.

Del comerç de la palma hi ha poques dades sobre períodes antics, només referències puntuals les quals ens confirmen, més aviat l'existència d'aquesta artesania i la venda de palma blanca. En la bibliografia no s'hi pot trobar moltes dades numèriques, almenys no les suficients com per a poder fer una anàlisi completa.

Exposem ací algunes síntesis, cites o comentaris de diversos autors, per tal d'il.lustrar el comerç de la palma abans y deixem a judici del lector una anàlisi posterior o una possible interpretació..

Diuen Agulló i Galiana (1983): "(.) Es curioso observar como mientras el número de kilos de dátiles desciende, aumenta el de cargas de <<palma blanca>> o al menos  se mantiene, concretamente, para los tres años citados (1766, 1769 i 1781) fueron 1000 cargas de 60 palmas por año (.) En la segunda mitatd del siglo XVII encontramos referida la exportación de palma blanca a la península (.) Según Roca de Togores en 1864, Elche exportaba a toda España y otros paises más de 2.500.000 kilos de dátiles i más de 250.000 kilos de <<palma blanca>> y palma verde (.)"

Jaén (1994) assenyala sobre aquestos i altres aspectes de l'economia palmerera d'abans: "(.)en el fons és que , com assenyala Gil Olcina, allò que han subratllat tots els viatgers ha estat més la novetat que representava a Europa un palmerar d'una extensió tan gran, que no pas la seua importància econòmica (.)

 

PRINCIPALS VIES D'EXPORTACIÓ DE PALMA BLANCA
(Segons diverses fonts)

 

Així, hom ha mostrat que a l'economia agrària il.licitana anterior al set-cents, els productes de la palmera, dàtils i palmes, han estat secundaris, i no hi ha notícia que hom fera productes derivats, com ara aliments elaborats a partir del dàtil ni tampoc que existira una producció industrial important d'estris domèstics derivats dela palma seca, com ara cabassos, capells o graneres (.) També Gil i Olcina suposa que durant l'època àrab "una extrordinaria expansión confiere al palmeral categoria de cultivo típico", però, en canvi, no situa els dàtils ni les palmes ni cap derivat entre els productes importants del camp d'Elx, puix que assenyala que el tribut en espècie de Todmir es trobava integrat per forment, civada, most, vinagre, mel i oli (.) Gozálvez ja considerava que en la primera meitat dels anys setanta el conreu de la palmera havia deixat de ser rendible i havia esdevingut gravósper als propietaris tant per l'elevat salari dels treballadors com per l'escàs preu dels dàtils, la palma blanca i la palma verda, productes els quals continuaven sent els únics que hom treia de la palmera (.) Gaspar Escolano, a la seua obra sobre el regne de València publicada al 1610, parlà de la producció a Elx de dàtils i de palma blanca, amb la qual es proveïen les esglèsies d'Aragó, Castella, i València (.) També al set-cents, a un manuscrit redactat per un tal Josep Castelló citat per Gozálvez, s'insisteix en l'alt valor econòmic de les palmeres d'Elx tant pels dàtils com per la palma blanca (.) Nicasi Mira, al seu informe del 1924, considerava que durant aquest segle el palmerar d'Elx assolí la major extensió superficial i tingué, per tant, la màxima importància econòmica (.) Però les notícies històriques relatives a la producció econòmica de les palmeres són esparses i es refereixen només a la palmablanca per al Diumenge de Rams ia als dàtils. Trobem documentada la producció de palma blanca per al Diumenge de rams a un acta municipal del 21-III-1492, segons la qual a València forem empresonats un veïns d'Elx els quals hi havien anat a vendre palma blanca. Un altra notícia referent a l'arrendament de palmeres per a la producció de palma blanca és del 30-VI-1481. Segons un protocol notarial, N'Aldonça, muller d'Antoni de Queixans, arrendà a son fill Joan i A En Lluís Palau "totes aquelles palmeres qui son acostumades tallar dels jueus", així com "les palmeres del olivar que hera d'En Johan de Queixans (.) e les palmeres que heren de Na Jauma de Ravades"(.) Un altra notícia referent al comerç de palma blanca, segons Ramos, es del 11-III-1646, quan el consell acordà ordenar Domicià Gaytan que se'n vinguera amb llicència a sa casa en els carros de Jaume Valero els quals duien les palmes a Madrid (.) També Gil i Olcina ha destacat la producció de dàtils i de palma blanca al cinc-cents, tot basant-se en les observacions de Martí de Viciana, qui visità Elx el 1562 i assenyalà que els dàtils produíen anualment més de 3.000 ducats, així com que havia examinat un contracte, segons el qual la catedral de Toledo pagava a un "caballero de Elig", des de feia treinta-cinc anys, setanta ducats per la tramesa cada any de dos carros de palma blanca (.) a finals  del set-cent, segons Cavanilles, tant la collita de palmes com la dels dàtils eren importants, puix que calculava que a l'any s'encaperutxaven per a palma blanca 8.000 palmeres, les quals produïen 1.000 pesos (.) La importància del comerç dels dàtils i de les palmes blanques augmentà durant el vuit-cents i el nou-cents. Els hortolans i mercaders d'Elx, els quals, moltes vegades eren productors ells mateixos, datilers o colliters de palma blanca, anaven als mercats del País Valencià: Alacant, Alcoi, València, però també pels d'Europa. Així, Davillier, en un bell text, referí haver vist a Marsella venedors de palma blnaca d'Elx: "Todos los años poco tiempo antes de las fiestas de Pascua, algunos habitantes de Elche, más emprendedores que sus compatriotas, se dirigen hacia el puerto de Alicante, después de haber-se provisto de un considerable cargamento de palmas que han trenzado y adornado durante el invierno. De Alicante se embarcan para Marsella y apenas llegados al puerto del Mediterráneo, su primera preocupación es buscar algún almacen que se alquile (.) Una vez que nuestros habitantes de Elche han encontrado un lugar conveniente en un barrio frecuentado, se apresuran a esponer su mercancía a los ojos de los paseantes, mercancía que saben colocar con un arte y un gusto especiales. La última vez que nos detuvimos en Marsella, nuestras miradas fueron atraídas por una de estas tiendas improvisadas, provista de infinidad de  palmas de todas las formas y de todos los tamaños. Algunas, cuya altura llegava a varios metros, se distinguían por un lujo de ornamentación verdaderamente extrordinario: trenzas hàbilmente hechas, nudos combinados ingeniosamente, alternaban con hojas de oropeles y de colores chillones, que formaban los más fantásticos e insospechados dibujos (.) No dejamos de entrar en conversación con el habitante de Elche y de preguntarle si estaba contento del negocio. Nos respondió que le iba muy bien, y quiso saber si parís era mucho mayor que Marsella, a lo que respondimos nosotros que si sus palmas de Pascua se ponían de moda en la capital de francia, consumíria probablemente todas las que produce Elche". De la importància dels productes de la palmera al vuit-cents, de la palma en particular, dóna també idea el fet que el 1834 l'Ajuntament publicara un ban tot anunciant que els palmerers havien de traure's llicència "para evitar el escandaloso robo que se experimenta en el corte de las palmas de todas clases, en grave perjuicio de sus dueños y del bien público". Així, s'ordenava que "todos los vecinos y forasteros que extraigan palma blanca, verde, fresca, seca o de cualquierclase, se presenten en la Secretaría del Ayuntamiento a manifestarla y obtener la competente licencia, sin la cual se le decomisarà la mercancía,caballerías y carruajes" (.) Quelcom semblant ha passat amb les palmeres, les quals, com hem vist, malgrat existir des del tres-cents, no s'han trobat ordenades i amb la gran extensió com les coeixem actualment fins el sis-cents i el set-cents i fins el vuit-cents no han format part de l'economia bàsica d'Elx, sinò que havien estat un complement dels grans conreus de la població, com ara l'olivar, els cereals i la vinya (.)"

Menéndez (1994), en la seua publicació sobre els jueus d'Elx a l'edat mitjana diu: "(.) De 1485 son dos documentos del registro municipal en los que se describe el paso de un comerciante por la aduana, anotándose los productos que la atraviesan -odres de aceite, sosa, y palmas ilicitanas, de gran demanda comercial- y su arriendo correspondiente. El encargado de dicha función era el judío Samuel el Naci o Nasci (.)".

Caldria esmentar també el recull de comandes de palma blanca per al Diumenge de Rams fet per Ibarra (1922) d’algunes actes del segle XIX a l’Ajuntament d’Elx.

inici

5.7.2. El comerç de palmes al temps d'ara.

Fins i tot, d'èpoques contemporànies tampoc hi ha cap estudi fet amb profunditat sobre aspectes econòmics, o almenys nosaltres no n'hem trobat. S'hauria de revisar arxius d'hortolans i compradors i s'hauria de fer un buidatge bibliogràfic molt exhaustiu per tal d'obtenir ua informació més completa. Per al propòsit d'aquest estudi ens hem limitat ha hipotetitzar una mica amb algunes referències de la literatura consultada i les informacións que de primera mà ens han testat els artesans i palmerers.

Fins la dècada dels seixanta el sistema comercial de la palma blanca a nivell local venia molt marcat per l'absència de mètodes de conservació (de palmes i rams). La palma blanca es collia de les palmeres com a màxim tres setmanes abans i es conservaven tapades amb palmes seques dintre de cambres fosques. L'hortolà de quan en quan les barrejava fins que fora l'hora de traure-les consecutivament per anant fent els rams. Amb aquest sistema, els compradors de palma, ja foren majoristes o clients particulars de la vila d'Elx o rodalies,  feien les comandes abans de Setmana Santa. Els hortolans (artesans) durant els dies previs a aquesta setmana passaven els dies sencers i moltes de les nits, enllestint els rams de palma arrisada i complir amb les comandes corresponents.

 

Es fan molts rams del tipus de concurs per vendre'ls
a casa nostra o a l'estranger

 

Segons Cuenca (1994) les palmes també hom solia conservar soterrades i s'humia la terra perquè no pergueren la tendresa; però amb aquest sistema només es poodien conservar uns dies. A nosaltres els hortolans ens han assegurat que era un mètode poc eficaç i poc rentable.

Avui dia, amb els sistemes de conservació "copiats" --com diuen els hortolans--de la faena de la palma a Catalunya, les comandes es fan ja a la tardor, des de primeries d'octubre fins al nadal, ja que a partir de les darreries d'aquest mes hom comença a tallar palma blanca de les palmeres. Des d'aquestes calendes fins la mateixa vespra del Diumenge de Rams, els hortolans van arrissant palma. Això ha fet possible un augment de la demanda tant de palma fina com de l'arrissada. En tenir més temps per a poder fer rams i tallar palma i en poder conservar-ho tot durant mesos, aquesta pujada de demanda podia ser suplida. A més a més, l'increment de comandes ha estat originat per un augment de població, un declivi d'artesania a Catalunya i un renaixement del sentit tradicionalista o de devoció popular.

A causa de l'augment de comandes cada vegada s'han anat fent més prompte, fins que actualment, abans de nadal, ja està tota la palma venuda. Encomanar un ram al març és virtualment imposible tret que hi haja molta confiança amb la família artesana d'hortolans o que la comanda siga de poca vàlua (poc gènere).Es típica la frase dels hortolans "a naal se ven la que ha hi".

Amades (1951) assenyala que a Barcelona la palma treballada no s'estilava a nivell popular abans de l'any 1860, quan uns artesans del LLobregat anaren a vendre'n a la fira de Barcelona. Segons aquest autor al segle XVII el bisbe de Barcelona solia donar una palma a cada conseller que assistia a la benedicció dels rams a la catedral.

A les darreries del segle passat i als començaments de l'actual, l'artesania de la palma blanca va tenir un auge importat a Barcelona; hi hagué una creativitat i originalitat molt més espectaculars que a Elx per aquell temps. Tant és així, que fou allí on es desenvoluparen els sistemes de neteja i conservació de palmes i rams. A les acaballes dels anys cinquanta, els hortolans d'Elx començaren a establir més relació amb els artesans i majoristes de catalunya, perquè a ells, ja no els quedaven moltes de palmeres ni de palma blanca i s'havien d'abastir comprant-la a Elx. Aquest major contacte comercial va fer que els hortolans il.licitans aprengueren i "copiaren" (com ells diuen) els sistemes de neteja i conservació, els quals milloraven una mica la qualitat de les palmes i permetien conservar-les durant molt més temps, junt amb els rams.

inici

La introducció de la caperutxa negra de plàstic ha millorat la qualitat de les palmes, ja que amb el vellet sempre es filtrava algun raig de llum o passava l'aire quan feia ventades. La caperutxa evita o disminueix considerablement tots aquestos factors i les palmes eixen amb menys taques verdes o floridures. No obstant i això els hortolans de vegades tenen problemes de venda amb les comandes de Londres perque allí les volen amb les puntes verdes. Els anglesos diuen que la palma que no té la punta verda no té força. Açò és cert ja que en no rebre gens de llum no s'hi produeix gens de fotosíntesi i per tant s'assimila menys carboni als teixits vegetals.

Elx, i alguns indrets molt puntuals de Múrcia, semblen ser l'únics llocs de la península ibèrica on es produeix palma blanca en gran quantitat, per la qual cosa hi ha molt de mercat d'exportació de palmes tant a l'estat espanyol com a altres estats i països. Com a destinacións més freqüents de la palma il.licitana destaquen les zones d'Aragó, de Toledo-Madrid, de Tarragona i Catalunya en general, d'Avilés, de Gijón i de Santander. Cap a l'estranger destaquen França, Bèlgica, Anglaterra i el Vaticà.

La producció de palma blanca per palmera encara que variable segons cada peu, presenta un interval de valors més o menys constants. El periode de regeneració del fullam d'una palmera després d'haver estat tapat i tallat, és de tres o quatre anys.

Hi ha una reglamentació local a Elx per al tapament de palmeres. Des del casc urbà fins tres kilòmetres de radi es poden encaperutxar un 20 % de les palmeres que hi ha i solament mascles; de 3 a 6 kilòmetres el 25 %, considerades també les femelles improductives i, de 6 en avant, llibertat total. Açò fa que tal i com ens allunyem del casc urbà ens trobem amb més freqüència palmeres lligades i encaperutxades. Al defora d'Elx com és la zona de llibertat total se solen aprofitar gran nombre de palmeres la qual cosa a l'època de l'encaperutxament marca molt el paisatge rural del camp d'Elx devers la mar.

Segons Agulló i Galiana (1983) la producció de palma blanca per peu de palmera és:

         Blanques                                 Punta verda                   Verda
         10 de 1a                                 2 entrefines                 3 fatxos
         2-3 ulls                                    3 de batalla                 40 deixalles
         2-3 palmons                                                                          
         1 punta

Segons els propietaris de l'hort de la Rinconà:

         Blanques                                Punta verda                Verda             
         5 de 1a                                   2 entrefines                 variable
         2 de 2a                                   3 de batalla
         3 de 3a
         1 ull
         1 punta

Segons Brotons (1983): "(.) El volumen de esta exportación gira alrededor de 80.000 ramos, de la variedad entrefina (en esta ocasión también se exportó ceniza de palmera para los actos litúrgicos del primer día de Cuaresma o miércoles de ceniza) (.) Hay en la actualidad alrededor de 430.000 palmeras en total, se suelen encaperuchar cada año sobre 0.50% (.)".

inici

En qüestió de preus per exemple segons Agulló i Galiana (1983) tenim:

         Palma de primera,     150 a 200 ptes
         Palma de segona,        60 a 100 ptes             
         Palma de batalla,       300 a 500 ptes
         Fatxo,                         50 a  75 ptes

i segons els propietaria de l’hort de la Rincona el preus poden variar depenent de l’any; però per a 1995 han estat els següents:

         Palma de primera,         400 ptes
         Palma de segona,          400 ptes                   
         Palma de tercera,    200-300 ptes
         Entrefina i batalla,   300-400 ptes
         Brots i puntes,               200 ptes
         Fatxo,                avuí dia regalats

La palma de segona diuen que es la millor de tota la palmera i per això val igual que la de primera. La palma de batalla diuen que és la filla de l’entrefina, és a dir, no és tan bona ni tan cara. L’entrefina i de batalla destinades a l’arrissament puja en preu i pot arribar a ser més cara que la mateixa de tercera. Els fatxos hui dia ja no es venen.

També assenyalen Agulló i Galiana (1983) que d'una palmera què ha estat encaperutxada es pot obtenir de mitjana al voltant de les 5.000 pessetes si no s'arrissa la palma. Si s'arrissa, es pot arribar a obtindre unes 4.000 a 3.000 pessetes, però ha de tenir-se en compte que el preu de la palma varia molt amb la qualitat d'aquesta, i amb els treballs que se li hagen fet (tipus d'arrissament). De vegades, el palmerer que encaperutxa una partida de palmeres, les ven a un altre perquè aquest la talle i la venga. Se sol pagar entre 1.500 i 3.000 pessetes per palmera encaperutxada.

Segons Brotons (1983): "(.) Actualmente, se suelen pagar de 250 a 300 pesetas por palmera y año para la palmera blanca (.) En el campo de Elche se suelen encaperuchar de veinte a veinticinco mil palmeras cda año, esto supone unos ingresos de seis millones de pesetas aproximadamente (.)".

Segons els hortolans el pagament d’avantmà per peu de palmera al 1995 ha estat de 4000 pessetes.

Per a acabar assenyalar que la palma fina quan es ven la vespra del Diumenge de Rams adquereix un altres noms:

            Blanques                                                        Verdoses

- Imperial. Són les de primera.                   - Reina. Són les entrefines.
- Capitan. Són les de segona.                     - Alfil. Són les de batalla
- Cadete. Són les de tercera

inici

 

 


 

 

 

PART  III

PARLEM DE...

 

 

 

 

6. ALTRES

6.1. Dàtils.
 
L'objectiu d'aquest estudi no ha estat fer una detallada anàlisi sobre la història, el comerç, la diversitat varietal i altres aspectes agronòmics del dàtil, sinò només una concisa descripció de la faena del munyiment dels dàtils des d'una perspectiva etnogràfica i etnobotànica, ja que al capdavall són els mateixos hortolans i palmerers els que s'encarregen d'aquesta tasca.

 

6.1.1. Introducció.

Permeta'ns el lector que a manera d'introducció, citem alguns autors els comentaris i les anàlisis dels quals trobem adients al tema datiler i que pel proposit d'aquestes pàgines pot donar una primera idea bàsica. Diu Brotons (1990): "(.) El motivo concreto por el que aparecieron las palmeras en este periodo puede deberse, como apunta Ramos Folqués (1973), a que los dàtiles formaran parte de la intendencia, bien de los navegantes fenicios,  bien de los ejércitos púnicos, al ser un alimento que se conservaba cierto tiempo en condiciones de ser comido (.)". Assenyala Jaén (1994): "(.) En primer lloc és destacable l'escassa presència del dàtil en l'alimentació dels habitants d'Elx, puix que aquí no sols no hi ha menjars o licors tradicionals de dàtils o de palma, com a altres llocs on es conreen palmeres, sinó que els il.licitans hem mantingut la dispersió genètica pròpia de la palmera, sense practicar l'elemntal operació agrícola de fer selecció de varietats, la qual cosa, òbviament, és bàsica per a la producció massiva de qualsevol fruit o producte manufacturat. Així, en ser la palmera un vegetal que no es pot empeltar com els arbres fruiters, la no selecció de palmeres que donaren dàtils bons i gustosos de menjar, ha originat que el noranta per cent dels dàtils d'Elx siguen de molt baixa qualitat i s'hagen d'usar com a quemenjar per als animals, així com que el conreu de la palmera amb l'escàs valor comercial dels seu fruit, haja perdut tot l'interés en les darreres dècades del segle XX. Anteriorment el baix rendiment agrícola originat per la mancança de qualitat dels dàtils es veia compensat en una economia precapitalista pel valor de la palmera com a productora de palma blanca i palma verda, a més de ser matèria primera per a múltiples usos domèstics. No calia, doncs, seleccionar-ne les varietats bones (.)". Segons Agulló i Galiana (1983): "(.) En 1761 casi el cuarenta por ciento de la población rural vivia circumdando la ciudad, en las partidas de Horts i Molins, es decir, en las zonas de mayor regadio, huertos de palmeras (.) La producción de dátiles para 1766, se estima en 360.000 kilos, 300.000 para 1769 i 180.000 para 1771 (.)".

inici

6.1.2. Preparació dels ramassos.

A les calendes de setembre, justet entre les darreres faenes de lligament i abans del començament de les faenes de tallament de palma blanca, els palmerers tornen a pujar a les palmeres per a lligar, aquesta volta, les inflorescències femenines (els ramassos de les palmeres femelles). No obstant i això qualsevol època pot ser bona per a lligar-los sempre que la inflorescència ja haja eixit de l'espata i el peduncle tinga la llargària suficient.

La faena del lligament dels ramassos comença amb la pujada a la palmera per esporgar-la i aclarir una mica l'àrea del fullam on s'inserten aquestos ramassos. Aquest esporgament s'anomena escarmundar i aquesta paraula només s'usa per a quan s'esporga amb l'intenció de lligar els ramassos o aclarir els fullams dels peus mascles i no quan s'esporga per lligar els fullam per després encaperutxar-lo; en aquest darrer cas l'esporga s'anomena com s'ha assenyalat abans llimpiar (netejar).

El palmerer puja amb el sistema tradicional descrit en la part II però ara amb el corbellot eina amb què tallarà les fulles més velles i espatlades, les que estorben per a lligar i les inflorescències o, amb què recollirà després els dàtils. També es llevaran les espates d'antigues inflorescènies (aquestes es lleven amb la gumia) i s'arrodonirà la balona.

 

El palmerer puja a la palmera i una vegada sota el fullam
lluita amb les deixalles per alliberar la palmera

 

Una vegada s'ha escarmundat el palmerer comença a lligar els ramassos (inflorescèmcies) als cascabots. Els cascabots els ha preparat el palmerer com a última faena descoant unes fulles escollides per tenir la suficient duresa. Amb una treneta d'espart cru que ha pujat, lliga el peduncle de la inflorescència al peciol del cascabot i així resta subjecte contra ventades que malmetrien el dàtil. De vegades es solia lligar amb una mateixa trena d'espart tots els ramassos, de manera que quedaven tots conectats i més fixes.

Més recentment, amb la introducció dels plàstics, s'han posat cobertes de plastics als ramassos per tal de tapar tot el conjunt de dàtils i açò és perquè els pardalets no se'ls mengen. El color del plàstic no importa i de vegades ja introduïda la tècnica, un tros de sac ha bastat per tal finalitat. Aquesta tènica sol aplicar-se més que res a les palmeres que donaven bons dàtils.

inici

6.1.3. Munyiment.

La faena de munyir és pujar a la palmera i collir els dàtils. Per a aquesta tasca el palmerer puja amb ell una saranda i un sevaïl. La primera és una mena de cul de sac trenat amb espart cru i deixant forats, és a dir, una mena de garbell rodó; n'hi ha de grans (65 cm de diàmetre) i menudes (55-58 cm de diàmetre) i aprofiten per depositar els dàtils que el munyidor cull directament dels ramassos. El sevaïl és una cistella d'espart cru, de cul elíptic d'uns 40 cm de diàmetre major, 20-25 cm de diàmetre menor i uns 30 cm d'alçada. Cada vegada que la saranda és plena de dàtils el munyidor la buida passant-los al sevaïl, el qual queda penjat d'un ramàs o al muscle del munyidor. Quan el sevaïl està ple es baixa amb una cordeta perquè els palmerers de baix el buiden; després el munyidor el tornarà a pujar i començara la faena altra vegada.

Tota aquesta operació es fa voltant la balona i es pega una passada cada tres dies fins que ja no hi queden molts dàtils. Moltes vegades si hi havia presa en tenir-ne de madurs o si en quedaven pocs als ramassos, el que es feia era tallar aquestos ramassos i baixar-los per agafar el dàtils i fer-los madurar amb un tècnica d'adobament que s'explica posteriorment. Baix, els munyidors, asseguts al terra arreplegaven els dàtils amb les sarandes petites.

 

El palmerer puja a les palmeres per escarmundar (foto de l'esquerra)
i després lligar els ramassos de dàtils a un cascabot (foto de la dreta) perquè queden fixos

 

 

Munyidors amables i divertits al primer quart del segle XX

 

 

6.1.4. Triament i adobament.

D'una mateixa varietat de dàtils, quan s'esmunyen hom els tria tria separant els que són massa madurs, els que estan tacats o picats de pardal i els que són molt petits. En altres paraules hom selecciona els millors.

Una vegada collits, si encara són immadurs se'ls pot adobar amb vinagre. El mètode consisteix en posar sis o set kilos de dàtils dintre d'un llibrell i assaonar-los amb dos litres de vinagre de raïm. A cada vegada que s'hi ficaven dàtils nous s'afegia una xorradeta de vinagre. A cada tres omplides de dàtils (o llibrellades) hom renova completament el vinagre; es tira el brut (amb busquetes, brossetes i amb solatge) i se'n posa de net.

Actualment les varietats habituals de dàtils es posen a cambres frigorífiques on es congelen. Als dos o tres dies es trauen i en descongelar-se es feien negres. Açò és perquè al congelar-se els teixits es trenquen i s'acceleren els processos d'autòlisi cel.lular.

La varietat de dàtil anomenat negre, no necesita cap tipus de adobament perquè madura bé per si mateix i si els altres estan ben adobats, com diuen els hortolans "hasta es dones parteres poden menja-ne".

Els hortolans diuen que si plou molt i fa calor alhora, el datil es queda bollit, es fa negre a la mateixa palmera i a nadal, tots en terra.

inici

6.2. Graneres, cistelles i barrets.

Les fulles que sobren de l'esporga de les palmeres (d'escarmundar o de netejar) s'amunteguen en feixos (cada feix té unes 25 fulles) apilant-se dretes al damunt de unes cordes que es lliguen entre les tiges de les palmeres. Hom lliga una corda a una altura de 1.50 m aproximadament des del terra; el primers feixos es recolzen sobre aquestes cordes i els altres sobre aquestos primers. A així s'hi crea com una mena de bardissa de feixos de fulles (o palmes) que dóna a l'hort un aspecte típic i característic. Quan totes aquestes palmes s'han assecat estan llestes per ser enviades als centres productors de graneres, cistelles o barrets. Els compradors d'aquestes palmes fan les comandes i els hortolans, quan són seques, les carreguen en camions y les envien als tallers o fabriquetes de graneres. El preu del feix de palma seca fa vint anys es pagava a vuitanta pessetes i ara (1995) cent pessetes.

 

Xiquet munyint dàtils (primer quart del segle XX).
Cull els dàtils madurs i els fica a la saranda; quan és
plena els aboca al sebaïl que porta penjat del muscle

A la figura inferior hi ha un detall esquemàtic
de sarandai el tipus de trenat amb què s'ha cosit l'espart

Làmina 9

 

Les graneres es feien afegint un grapat de foliols a l'extrem d'un mànec de canya (Arundo donax L.) i es lligaven amb cordell d'espart xafat. La confecció de graneres tingué molta importància fins les darreres dècades en què ha minvat i està desapareixent. Els principals centres productors eren les comarques del Baix Vinalopó, el Baix Segura i la Marina Alta, per la seua relació directa amb artesanies que utilitzaven com a matèries primeres fulles i foliols de palmàcies (margalló i palmera en aquest cas). Les localitats més anomenades pels artesans són Albatera i Gata de Gorgos, aquesta última més coneguda per l'elaboració no sols de graneres sinò també per treballs de cistelleria i barreteria amb palmes de margalló (Chamaerops humilis L.), Barber i Guardiola (1995).

Com que els foliols de fulla de palmera són més durs, la confecció de graneres donava bons resultats però la de senalles i la de barrets no, perquè eren més difícils de treballar i hom preferia l'ús dels foliols de fulla de margalló.

inici

6.3. Altres usos d'elements palmífers.

Posats a parlar de palmeres i palmes, sempre hom pot trobar amb restes, deixalles o altres... que hom no sap on incloure-ho. Productes subsidiaris de l'artesania de la palma blanca, usos curiosos d'elements palmífers que valdria la pena esmentar i altres...coses, conformen aquest, podríem dir, caixo de sastre o caixó desastre, on de tot pots trobar. S'ha volgut ací enregistrar tant els costums etnobotànics originals com les referències bibliogràfiques d'altres autors.  No s'ha desconsiderat tota la bibliografia que sobre altres geografies ofereix dades etnobotàniques de la palmera, ja que això se n'ix dels propòsits d'aquest estudi.

 

Les atxes de la Nit de Reis.

Des les sobralles de l'escarmundament i el tallament de palma blanca, sempre hi ha parts de la palmera i de les fulles que no són aprofitables; fulles seques, puntes de fulla i cedassos són els elements utilitzats per confeccionar les atxes. Però, que són les atxes ?. Són una mena de torxa basta i llarga d'uns 150 cm de llargària, encara que en això sol variar bastant. La veritat, no és altra cosa que un feix de fullam sec embolicat i de vegades reomplit de cedassos i tot lligat amb una trena d'espart cru (en l'actualitat ja s'utilitzen cordells de plàstic). La finalitat d'aquestes atxes és cremar-les la Nit de Reis.

 

Granera de fulles de palmera
i inflorescències de senill, proveïda
d'un mànec llarg i emprada per a
llevar les teranyines del sostre

Granera de folíols de palmera (model actual cosit amb fil d'aram)

Xiquets fent graneres a Elx ja fa un grapat d'anys

 

Fins les primeres dècades dels segle XX el costum era cremar-les aqueixa nit davant del portal de casa. Quan els Reis Mags passaven i veien l'atxa encesa se n'assabentaven del respecte de la gent perquè les torxes enceses il.luminaven el camí.

Actualment la cremada d'atxes és més aviat una cosa simbòlica, encara que amb un procés de revitalització --nota---. A la barriada del Raval i Portes Colorades, han organitzat una cremada d'atxes per al dia 5 de gener de 1995, vespra de Reis, a la Plaça del Raval. Aquesta cremada ja s'ha recobrat també a altres barriades d'Elx

 

Les bardisses de cascabots.

El cascabot és la part inferior d'una fulla de palmera --la part amb les punxes i alguns foliols i amb l'engruixament del raquis (o peciol) de la fulla. El cascabot s'ha utilitzat sempre per a crear bardisses. Es col.loquen recolzant-los sobre uns fils d'aram lligats entre palmeres. La zona més gruixuda del cascabot descansa sobre el terra i entre ells s'hi sol deixar una distància aproximada d'1 pam. Quan el cascabot no s'empra per a fer aquestos tipus de bardisses s'utilitzaven com a llenya per als forns de pa i coques.

inici

Les tabales i els garrotets, per al forn. Algunes fules seques també.

En llevar de la palmera, fullam indesitjat, hom talla les fulles i deixa la base d'questes adherides a la tija, i això, són les tabales; una mena de soqueta de perfil troncocònic i secció romboidal o semicircular (depen de a quin nivell del raquis s'haja fet el tall). L'única utilitat enregistrada és el seu ús com a combustible als forns de pa i coques o a les llars si s'escau.

Els garrotets,assecats i sense fulles, és el peciol o raquis sense foliols. Aquestos peciols nuus de foliols són cremats també als forns de pa i coques. Més ocasionalment també s'empren sobres de fulla seca deplamera per a aquestos forns.

 

La tija per al manobre.

Segons Teofrast, la "fusta" de palmera és tova, resistent, fàcil de treballar, blana i flexible; té la particularitat de doblegar-se en el sentit oposat al del pes que suporta i, s'asseca al mateix temps que hom la serra i la poleix. En l'antiguitat s'utilitzava per a tallar imatges.

Al camp d'Elx i a moltes contrades mediterrànies costaneres la tija de la palmera s'ha utilitzat com a elements estructurals i de construcció de vivendes. Jàssenes, vigues, pilars o colummnes, taules, banquests, testes, canals i un llarg etcètera d'aplicacions arquitectòniques o infraestructurals. Sempre ha donat bons resultats i una longevitat indiscutible dintre els elements d'una casa, però, estèticament, no és de les fustes preferides.

 

Les atxes fetes de palma seca i sedassos (foto superior) s'encenen en la nit de Reis (foto inferior)

 

 

Les fulles de la cabana i una palma per granera.

Una colla de xiquets sempre ha sabut apreciar un bon grapat de fulles de palmera per a construir-se una cabana, com la de l'oncle Tom; els festers també, per a fer-se la barraca de la penya, de la foguera, de la falla o de la confraria, etc. A més a més a les cases de camp i als horts, de vegades, una porxada amb sostre de palmes sempre feia el seu paper.

 

Les fulles per a fibra.

Segons Rivera i Obón (1991) i Brotons (1990) hi hagué a primeries de segle a Elx una petita indústria de producció de fibra de palma. En paraules de Rivera i Obón (1991): "(.) En Elche existió a principios de siglo una pequeña indústria dedicada a la producción de fibra de palma. Los resultados económicos fueron desastrosos pero al menos conocemos el procedimiento seguido: tras separar las hojuelas se las seca al sol y se sumergen en balsas con agua durante 5 a 6 meses, evitando que esl agua se ennegrezca, cambiándola si fuera necesario; este proceso se denomina "adobo" o fermentación. Luego se pasan por unos cilindros para separar las fibras y se les golpea con una serie de martillos. Estas fibras se destinaban a la fabricación de alpargatas (.)". Aquestos autors assenyalen també que els peduncles i els fatxos es podien utilitzar per a fer paper i que de les fulles seques també s'han fet pinzells d'emblanquinar.

Alguns elxans i hortolans vells confirmen l'antiga existència d'aquesta indústria però ells assenyalen que fou per la comarca del Vinalopó Mitjà i no a Elx.

Però l'ús més higiènic és el que li dóna l'agranador de carrers: eixe home que va amb el carret de les brutícies i en agrana els carrers. A molts pobles a més d'una granera sol utilitzar una "pseudogranera" que no és altra cosa que una fulla de palmera, és a dir, una palma amb què d'una passada arreplega molta brutesa.

 inici


Ramàs per granera.

De la mateixa manera i ja no d'ús exclusiu dels agranadors de carrer, les inflorescències (ramassos) s'han utilitzat molt com a graneres de moment o agranada informal. Una inflorescència de palmera femella, després d'haver-se-li tret els dàtils, és la millor granera per escombrar brutícies al pati, a l'hort, a la naia, al riurau o altres llocs no massa lluïdors.

La pala o peduncle dels ramassos, com que és d'estructura molt fibrosa, s'utilitzava segons Rivera i Obón (1991) per a fer cordes. En paraules d'aquestos autors: "(.) Los filamentos del pedúnculo se utilian para hacer cuerdas, són gruesos, irregulares, tiesos, rígidos y quebradizos, se separan facilmente con las agujas (.)"

 

Mèdules i margallons.

Segons Rivera i Obón (1991) als temps de fam la mèdula de la tija s'utilitza per fer una mena de farinetes, pastetes o galetes. Els cor de la palma, és a dir, la mèdula, té unes fibres que a la llar i en matxucar-se en un morter es reduïen a farina. A Elx anomenen margallons a la part del foliol que queda dintre del tronc i que en arrancar-se és blanca, tendra i dolça, i per tant, mengívola. S'anomena margalló per associació de les mèdules de margalló (Chamaerops humilis L.) que tradicionalment es mengen a altres contrades i que actualment hi ha comercialitzades de les d'altres espècies. Segons Rivera i Obón (1991) hi hagué recolecció ocasional d'aquestes mèduletes als palmeral d'Oriola.

 

Garrotets per als forns

"Palmeres" en la nit de l'albà (de l'albada)

 

Dàtils multiprofits.

Segons els més vells, a la guerra civil i a la postguerra, els pinyols dels dàtils es matxucaven per tal d'obtenir-ne en pols què era emprat com a succedani del cafè. Als temps de guerra aquesta treta d'aconseguir substituts d'alguna cosa era prou generalitzada així per exemple també, a Dénia, Marina Alta, a la guerra civil, hom fumava fulles d'estepa blanca (Cistus albidus L.) com a substitut del tabac.

A la nit de nadal hi havia el costum a algunes cases de bullir una determinada varietat de dàtils (no hem pogut averiguar quina). Els dàtils bullits estaven molt bons i el brou que hi quedava era molt dolç i bo de veure.

Els dàtils que no aprofiten per ser menudets o estar malmesos, són donats als ramats (caprins i ovins generalment) o són destinats per a la fabricació de pinsos, sobretot el pinyol. Els dàtils bons es venen i algunes dones preparen un farcit amb almívar.

Coets de palmera.

La nit del 13 al 14 d’agost, entre les 23:00 i les 0:00 hores es llança  tot un món de focs d’artifici que representen palmeres. Des de diferents punts de la vila d’Elx es llancen, una rera l’altre, coets que en explotar dibuixen al cel negre una palmera amb les espurnes. Durant una hora no cesa el llançament d’aquestes “palmeres” i a les 0:00 hores hom llança des de la basílica de Santa Maria la Palmera de la Verge --la més gran de totes-- la image de la qual dura uns vints segons i enlluerna la ciutat què abans ha apagat els llums. Aqueixa nit es coneix com la nit de l’albà (albada).

inici

 

 

  7. PALMERES, PALMES I PERSONES

7.1. Introducció.

Les palmeres al migjorn valencià han representat un estil de vida i han evocat romanços infinits i, tot això, malgrat sojornar a areals reduïts o no excessivament extensos.

La palmera ja era  per a les antigues cultures i civilitzacions, i per una o altra creença, un arbre especial carregat de moltes connotacions. Durant molts segles a les terres que ací considerem, també aquesta palmàcia ha estat vista i respectada d’alguna manera. Més concretament des de la conquesta d’Elx i voltants per la cultura cristiana s´ha desenvolupat tot un seguit de interaccions home-palmera per culpa d’unes necessitats, unes doctrines i, per açò, d’uns usos.

La cognició de l’home sobre la palmera implica una saviesa surgida d’unes circumstàncies i significa una cultura establida i evolucionable en el temps. Així doncs, encara que parlem d’un indret molt concret i puntual podem fer-ho perquè han elements antropològics --diguem-ho-- així que ens ho permeten.

Alçar l’esguard i entrecreuar la visió del cel amb la silueta del fullam d’una palmera ha significat per a uns la semblança a un paradís i per a altres el record de tot una vida de treball i sacrifici. Pujar a una palmera cada dia durant anys i mirar des de dalt la vila on dorms no és la mateixa sensació que xarcolar un conreu, la qual cosa fa sentir el mateix ací que més enllà.

Hi ha doncs, daqueixes coses que l’home té al voltant dels fessers, aquells que a més de dàtils i palmes grogues en donen de verdes per als pensaments i els sentiments diaris.

 

7.2. Alguns apunts sobre la vida d’ans als horts.

La vida als horts de palmeres, o millor dit, als horts fitats amb palmeres, sempre ha estat menada principalment per les tasques palmereres a banda d’altres quefers agrícoles.

Aquestos horts tenien (i tenen) una vivenda principal on vivien els hortolans. Eren cases normalment amb una porxada al davant i unes quantes habitacions i cambres al derrere. N’hi podia haver de grans i de més petites; això depenia de la fortuna del propietari. Si n’era ric, tenia una casa gran per a ell i un altra per als arrendataris o servents i, si n’era més pobre, tenia una casa més reduïda i les altres dependències eren per a menesters del treball quotidià.. Generalment els propietaris rics, els senyorets com se’ls coneixia, no vivien als horts sinò a la vila, però els tenien arrendats a uns caseros (masovers). Aquestos arrendataris encara que desenvolupaven també tasques palmereres no s’han considerat mai veritables hortolans; per a ser tinguts en compte com a tals, havien de ser propietaris de fet dels horts. i quedar-se doncs, amb tots els beneficis del seu treball: del conreu de les palmeres, de l’arrissat de la palma blanca i del conreu de mangranes, alfals, etc. Altrament els caseros havien de donar uns drets als senyorets: diners, unes poques palmeres que donassen bons dàtils, un titot per nadal i un pollastre a l’estiu.

Els senyorets eren normalment de Madrid i venien generalment a l’estiu. També hi havia senyorets il×licitans i amés amés sempre tenien millors relacions amb els arrendataris. Així per exemple a l’hora d’escurar les séquies sempre hi havia molta més amabilitat i comprensió perquè el senyoret dela terra comprenia i coneixia els problemes que els hortolans tenien. Molts caseros tenien por als senyorets de madrid perque eren més exigents i més desconectats de la realitat vital de la vila i, clar, hi havia que fer-ho tot molt bé sinò et podien tirar al carrer de seguida.

Una cabra lligada amb una estaca al mig de l’hort, una sembra d’açò o d’allò, un jorn de lligar o tapar palmeres, un jorn de tallar palma blanca, etc., eren les estampes normals de la vida a un hort. Tambe molts palmerers sortien fora a desenvolupar tasques palmereres a altres terres com ara a Oriola i Múrcia. Allí passaven dos o tres dies fora o tal volta més per a escarmundar, munyir, lligar, tapar o tallar.

inici

7.3. La palmera ha estat una musa.

Tots els cronistes, els narradors, els historiadors, els intelectuals, els poetes, els viatgers i d’altra gent sensible, han lloat la palmera o han parlat d’ella amb molt de romanç. D’açò ja en fa referencia Jaén (1994) assenyalant que molta d’aquesta gent s’ha deixat dur per l’impressió que les palmeres causen quan hom arriba a Elx.

Sembla això, que la palmera ha estat una musa inspiradora de molts textos romantics, de molts romanços i d’algunes poesies també. No citarem ací tota la literatura que hi ha sobre les palmeres en aquest sentit però citarem com  exemple la recent publicació del llibre “Al Cor dels Horts” de n’Anne-Marie De Backer (1995) on hi han alguns poemes que fan referència a Elx i a les palmeres.

 

7.4. Cultureta popular

D’altra banda hi ha un fet curiós dintre la cultura popular al migjorn valencià i és que cap de les rodalles que han passat de generacions a generacions, cap element de la tradició oral parla o fa referència directa a les palmeres. En el recull de Gonzàlez (1993) de les rondalles de l’Alacantí i el Baix Vinalopó, només hi ha una arreplegada a Sant Joan i a Agost que “explica” perquè el pinyols de dàtils tene una un maraca circular al seu darrere. Totes les altres rondalles si fan alguna referència a les palmeres o a algun element palmífer es de gairó. En la nostra opinió aquestes referències són més aviat un afegiment del narrador que li ha contat ha Gonzàlez (1995) la rondalla o fins i tot del mateix autor per intentar d’aproximar la historieta a les contrades on le ha recollides. Siga com siga aquest fet es podria explicar probablement en dir que gran nobre d’aquestes rondalles han estat herència de la cultura cristiana catalana desprès de la conquesta. Com assenyala aquest autor hi ha els mateixos arguments a moltes rondalles del Principat i de les Illes. A més a més els subjectes important sempre són el típics: prínceps i princeses, animals personificats, temes i personatges religiosos, temàtica costumista, etc. i el marc o els elements o al manera de contar-ho sembla ser merament circumstancial. Caldria tal volta d’averiguar el perquè d’aquest fenòmen.

inici

 

 

8. SITUACIÓ ACTUAL DE L’ARTESANIA DE LA PALMA BLANCA
I EL MÓN PALMERER

Quan estem a les acaballes del segle XX i sembla que hem de parlar d’una decadència de la vida tradicional dels propis hortolans i palmerers. El pas del temps ha deixat encorralats un nombre molt reduit d’horts dins el nucli urbà, amb unes famílies d’hortolans que semblen viure en anacronia. La vida d’aquestes famílies s’ha desenvolupat sempre al costat de les palmeres, cosa que ha provocat llur interdependència. L’aïllament ha estat una pèrdua de coneixement i de sensibilitat per part dels mateixos veïns de totes les tasques que es desenvolupen al voltant dels horts de palmeres.

El palmeral de conreu està esdevinguent consecutivament al llarg dels anys un extens jardí; però no tots els horts tenen la mateixa sort de caure en bones mans. És habitual avui dia vore horts completament abandonats per tot l’entorn de la ciutat. La palmera es valora més avuí dia com a element ornamental que com a font productora de materia primera o de dàtils. Pel cas dels dàtils es pot justificar perquè els d’Elx no són molt bons, però pel que fa a la palma, ara hi ha un realçament de la tradició, una revitalització del costum de lluir rams de palma blanca al Diumenge de Rams i hi ha molta d’exportació fins i tot a l’estranger,  per tant ¿ com és que no hi ha una voluntat popular decidida i generalitzada de preservar les palmeres o d’aprendre les tasques palmereres i artesanals en sí ?.

Els canvis socio-culturals i socio-econòmics ocorreguts en les darreres dècades al llarg d’aquesta banda de la mediterrània han influit decissivament en la decadència d’aquesta artesania. Els joves ara no volen embrutar-se ni arriscar-se a pujar a la palmera i a més a més no parlen ja la llengua ni el llenguatge dels palmerers. Ha hagut una substitució cultural que ensems amb els canvis abans esmentats han tranformat en tan sols una generació o dues la manera de viure i de pensar dels il×licitans.

Els pesimisme actual dels hortolans es fa palés quan els preguntes sobre aspectes econònics i socials del món palmerer. Asseguren que res és el que era i res serà ni el que era ni el que ara és. Es denota en llur mirada un esguard vers enlloc. Els intents d’aprenentatge a gent jove són més aviats intencions polítiques frustrades i en el fons a la gen d’Elx no li agradaria viure pujant i baixant palmeres. La societat moderna tampoc ho demana o ho necessita, però curiosament utilitza la palmera i els rams de palma blanca com un senyal d’identitat popular; els ram no té valor per la faena que representa el haver--lo fet sinò per mantenir un costum que és bonic i fa turisme. Tan se val com, un ram és un ram i després dela processió de Diumenge de Rams molta gent els tira, ja no signifiquen res.

Hi ha qui diu que el dia que n’aparegen de pàstic es valorarà aleshores un ram de palma de veres. Però la qüestió és que si desapareixen els qui encara saben de que va això de cuidar palmeres i arrissar palma blanca, després per molt de valor i enyor que li posem, no podrem rescatar o tornar a gaudir d’allò que de veritat és més genuí.

Falta segons els implicats en el món palmerer, molta més voluntat política i social i res més. Evidentment haurem de viure dintre l’època que ens ha toca viure amb els avanços dels quals podem gaudr però el que aquestos hortolans i palmerers no acaben d’entendre o assumir és per què això no pot passar també amb les palmeres? Caldria suposar tal volta que la situació actual és incompatible amb el dessenrollament economic que sempre ha dut el món palmerer o talvolta caldria canviar la corda de pujar per una grua o plantar nous palmerars o... qui ho sap. Deixem ací el tema per a que el lector afegisca raons i continue la discussió, que parlar és barat i no sempre fa mal.

 

Hort abandonat als voltants d'Elx. Les palmeres estan secant-se

El tio Pep de l'hort de la Rinconà és un dels pocs vells palmerers
que encara queden i, malgrat no pujar ja a les palmeres,
ens pot contar moltes coses perquè tota la seua vida l'ha
passada voltat d'elles. A les mans llueix un cint de palmerer

inici

 

 

9.  ELCALENDARI DEL PALMERER

 

1. Escarmundar i lligar ramassos de dàtils.

2. Munyir dàtils.

3. Tallar palma blanca.

4. Treballs d’arrissament de palma blanca. Confecció de rams.

5. Tapar o encaperutxar.

6. Lligar fullams de palmeres.

inici

 

 

10. PARAULES, PALMERES, PALMES I ALTRES DITES

10.1. Introducció.

El món palmerer també té el seu llenguatge propi. Al migjorn valencià el conreu de palmeres ha marcat un estil de vida per a moltes persones durant molts segles. Al llarg del temps les tasques i els estris relacionats amb l’artesania de la palma blanca i altres quefers palmerers, han adquirit un nom propi de vegades amb cognoms i tot.

Aquest preten ser un humil recull dels vocables més característics emprats, si més no, pels palmerers i hotolans. Paraules relacionades amb les tasques que proveeïxen de palma blanca i paraules que defineixen els elements artesanals, son allò que hem anomenat nomenclàtor popular. Paraules, frases o altres dites que descriuen més sobre aquestos menesters, són allò que hem anomenat dites fetes. Endevinalles i refranys que d’alguna manera fan referència a les palmeres o al món palmerer són allò que hem anomenat cognicions populars.

 

10.2. Nomenclàtor popular.

Alfarretjador (Alfarrassador). Persona encarregada de calcular la collita de dàtils i mangranes en pegar una ullada a l’hort.

Armeleta (ametleta). Element d’adornament que no hem pogut averiguar la forma perquè ja no es fan.

Balona. Part superior de la tija de la palmera on es deixen sense tallar les bases dels peciols de les fulles tallades. Només la trobem doncs, a les palmeres conreades i cuidades.

Benzill o cordeta d'espart. Trena d'espart (Stipa tenacissima L.) cru.  S'utilitzava abans per a lligar el fullam de la palmera, el vellet, els feixos de palmes, els ramassos de dàtils i per a pujar estris a la palmera.

Boleta. Element d’adornament amb forma  arrodonida.

Borleta. Element d’adornament amb forma de petita granereta.

Borriqueta. Primer nus que es fa per a lligar el fullam de la palmera què serà lligada i tapada (encaperutxada).

Botijó (botija). Vas de terrissa de ventre gros i xato per una banda, amb dues anses i coll estret de boca ampla.

Buo. Segona estructura bàsica d’un ram tradicional actual. Prové del mot castellà buho; l’aspecte d’aquesta estructura té una ressemblança a la cara dels aus estrigiformes que en castellà reben el mot genèric de buhos.

Cadeneta. Element d’adornament què s’assembla a una cadeneta metàlica pel tipus de trenament des foliols que la constitueixen.

Caixeta. Estructura bracteal que envolta y protegeix les inflorescències quan aquestes són joves.En terminologia botànica es allò que s’anomena espata.

Caperutxo (caperutxa). Caperutxa de plàstic negre emprada per a tapar l’extrem superior d’un fullam lligat per a l’obtenció de palmes blanques.

Cascabot. Part inferior d’una fulla de palmera. Sol emprar-se aquest nom nomès quan aquesta part ha estat tallada de la resta de la fulla.

Cepillar tabaco (raspallar tabac). LLevar el tegument o vel de protecció de color bru (tabaco) què resta en traure les palmes blanques de la palmera. Hom lleva aquest teixit feble amb un raspall de cerres d’espart cru.
 
Cinturó (cint) amb corda. Corretja de cuiro d'uns 10 cm d'amplària i 100 cm de llargària aproximadament. Té una sivella de metall per a cordar-se'l i 4 més de cuiro, una fina per a passar la corretja que sobra i tres grosses per a pasar la corda amb què el palmerer s'amarrarà al fullam de la palmera (quan haja de començar a lligar i encaperutxar). Aquesta corda mesura 3.5

Copeta. Darrera estructura bàsica d’un ram tradicional actual. Té una forma semblant als calzes o copes, per això aquest mot.

Corbella. Es tracta del falç comú de fulla corvada llarga i acabada en punta. El peu de la fulla és curt i el mànec és també curt. S'empra per a descoar les palmes que han estat tallades.

Corbella gran. Falç d'acer o ferro acerat amb fulla curta i xata per la banda on talla. El peu de la fulla és llarg més que el mànec i tot plegat mesura al voltant d'uns 80 cm. S'empra per a llimpiar (netejar) justet abans de la fase del lligament.
 
Corbellot. Consisteix en una fulla d'acer ampla i curta amb dos talls i un mànec de metall formant una sola peça amb la fulla. Té uns 40 cm de llargària i s'empra per a la tasca d'escarmundar i tallar palma blanca.

Corda de pujar. Cint d'espart (Stipa tenacissima L.) xafat de llata de 5 malles. A un extrem té una bola a l'altre acaba en punta molt estreta. La amplària mitjana és d' uns 8 cm i la llargària des de la bola a la punta fina és d'uns 5 m. Es la corda o cint que el palmerer usa per a pujar a les palmeres tal i com s'ha descrit en l'apartat 4.2.1. La bola serveix per a fixar el nuc amb una baga i obtenir el diametre desitjat en passar la corda per darrere la soca de la palmera. Avuí dia ja no se'n fan d'espart sinò d'altres fibres sintètiques més resistents.

Cuquet o xurret. Element d’adornament a manera de folíol enrollat sobre sí mateix i que penja d’alguna de les estructures bàsiques del ram.

Degollar. Fer un tall a la base del peciol a nivell de la zona on aquest comença a eixamplar-se; no es tracta de tallar completament, és a dir, de separ la fulla de la tija, sinò només fer aquest tall perquè la seua movilitat aumente.

Descoar (descuar). Llevar-li la part del cascabot a una fulla de palmera.

Desquenar fulles. És la faena d’embrinament o desembrinament dels foliols quan han d’arrissar-se per fer el ram.

Desquenar garrotet. Rebaixar la banda angulosa (esquena del  garrotet) del peciol a la zona que serà el mànec del ram.

Encaperutxar. Faena de posar la caperutxa de plàstic negre al fullam lligat de la palmera.

Entaconar. Faena de polinitzar artificialment les inflorescències femenines amb les maculines, tot refregant les segones amb les primeres.

Escalera (escala). Escala llarga i estreta abans de fusta i ara d'alumini. La llàrgària és d'uns 5 m i té dues cordes lligades, una a cada varal llarg per tal de lligar-la despres al fullam de la palmera a l'hora d'encaperutxar.

Escarmundar. Faena d’esporgar. Aquest vocable prové del verb castellà escamondar què s’ha catalanitzat afegint una /r/ darrere la /a/ y el canvi de la /o/ a /u/. Hi ha el derivat típic escarmundador: persona que escarmunda.

Espardenyes de careta. Es trata de les típiques espardenyes de cànem (Cannabis sativa L.) , espart (Stipa tenacissima L.) o pita (Agave americana L.), amb la careta menuda. No hi ha un tipus fixe i actualment no a tots els palmerers els agrada calçar-les.

Estrelleta. Element d’adornament amb forma d’estrella.

inici

Faixa. Coberta de fulles de palmera disposades una al costat de l’altra al voltant del fullam, en la seua part inferior. Aquestes fulles resten lligades per la borriqueta a la part de baix i per la segona borriqueta i altres bagues a la resta de al superfície.

  Falçonet. Falç petitet de la grandària d'un ganivet o navalla que s'empra per a desquenar el raquis de les palmes arrisades.

  Farol o farolet (faró). Primera estructura bàsica d’un ram tradicional actual. Té una ressemblança als fanalets o farons antics.

  Forquella. Peça de ferro en forma de u fixada a l'extrem superior d'un pal el qual té fixat també, però a l'altre extrem, un punxó de ferro. Aquest punxó serveix per a clavar la forquella a la balona quan no s'està utilitzant. El pal és de fusta dura i tot el conjunt mesura menys de 2 m. S'empra per a alçar la segona borriqueta i les altres bagues que lliguen el fullam de la palmera.

Fulla. En llenguatge palmerer correspon al foliol.

Garrotet o tronxo. Peciol o raquis de la fulla de palmera.

Gúmia (gumia). Corbella de fulla curta, poc curvada, punxaguda i d'amplària mitjana. El peu de la fulla és molt més curt que el mànec. Aquest sol ser una mica més llarg que dues vegades la fulla. Tot el conjunt mesura uns 150 cm i s'empra per a les mateixes tasques que la corbella gran (encara que va millor per a tallar les espates i les inflorescències).

Hort. A Elx el vocable hort s’empra també per a designar els conreus fitats amb palmeres.

Hortolà. Propietaris d’un o més horts de palmeres on tenen la seua residència familiar i laboral tradicionals.

Llimpiar (netejar). Faena d’esporga d’una palmera abans de colocar-li la faixa.

Margarita (margarida). Element d’adornament què representa una flor del tipus de la margarida.

Munyior (munyidor). Persona que muny els fruits de les palmeres, és a dir, que arreplega els dàtils. Així, munyir és la faena de collir els dàtils.

Nyugar o nyigar (lligar). Faena de lligar el fullam de la palmera que serà encaperutxada.

Pala. Peduncle de la inflorescència de palmera.

Palma. En llenguatge palmerer correspon a la fulla de la palmera. També s’empra aquest vocable per a designar genèricament més d’una fulla, per exemple: eixa palmera fa molta palma. Açò és independentment que les palmes siguen balnques o verdes.

Palma blanca. Fulles de palmera que a causa del lligament i tapament del fullam han estat privades de la llum; no han desenvolupat la fotosíntesi per la qual cosa resten grogues blancoses.

Palmerer. Persona, hortolà o no, que du a terme les tasques les quals precisen de pujar a les palmeres.

Palmereta. Element d’adornament amb forma de palmera petita i que és d’origen recent, més emprat per a rams de concurs.

Panxa del garrotet. Part no angulosa del peciol o raquis de la fulla de palmera.

Pinyeta. Element d’adornament de forma piramidal conformat per doblecs successius un damunt l’altre.

Pulmonet. Estructura bàsica que sembla un conjunt de costelles d’un esquelet. Actualment ja no es fan.

Ramàs. Inflorescència de la palmera, adés masculina, adés femenina.

Repanyar. Faena de revisar i apanyar el vellets després d’un temps d’haver-los col×locat. També es pot parlar de repanayar caperutxes però ja no es una tasca habitual sinò més aviat oblidada.
 
Roseta. Element d’adornament que imita una estructura floral semblant a les roses.

Rul×let. Element d’adornament amb forma de rullet. S’utilitza molt y va penjat del ram.

Saranda i sarandeta. Esportí d’espart cru amb què el munyidor cull els dàtils a dalt de la palmera.

Sardineta. Element d’adornament associat sempre a les estructures bàsiques. No hem trobat cap relació directa del mot sardineta (peix de la família dels cuplèids) amb la forma d’aquest element ja que es tracta d’una mena de “corda” o tema d’unió entre diferents estructures bàsiques.

Sebaïl o sabaïl. Cistella d’espart cru on es posen els dàtil després de recollir-los amb la saranda. Quan és plena el munyidor el baixa amb el benzill per a que el buiden.

Sedàs. Teixit fibrós de protecció de la tija de la palmera i disposat entre les bases de les fulles i la mateixa tija. Té certa ressemblança a un sedàs de garballar.

Segona borriqueta. Segon nus que es fa en la part superior del fullam per a lligar-lo.

Soca. Base de la tija de la palmera on eixen algunes arrels y on s’ha perdut tota senyal de tall de les tabales. És doncs, la zona entre l’àrea d’inserció de la tija al terra i el tronc de la palmera (resta de la tija).

Tabala. Zona basal del peciol de la fulla de palmera; zona d’inserció del peciol a la tija. Aquest vocable s’empra sobretot per a  anomenar aquelles bases de foliols que resten a la tija de la palmera quan s’ha esporgat les fulles.

Tafulla. Mesura local de superfície equivalent a 953 m2 

Taleca. Tela blanca de cànyem, ara d'altres teixits, que en realitat era un sac doblegat sobre si mateix varies vegades i es posa entre la corda de pujar i l'esquena a nivell dels ronyons. Això amortigua la pressió de la corda sobre el cos del palmerer. Actualment hi ha palmerer que es posa una catifeta vella o altres coses a manera de taleca, o un sac de tela basta, etc.
 
Tapar. Faena de posar el vellet o la caperutxa al fullam lligat d’una palmera.

Tripero. El palmerer que es queda baix per a arreplegar les palmes que s’escarmunden, per a classificar la palma blanca y en general per a ajudar quan calga, al palmerer que ha pujat a la palmera.

Tronc. Tota la tija de la palmera excepte la zona basal més gruixuda.

Ull. Brot o brots apicals del fullam de la palmera.

Vellet. Caperutxa antiga que es feia afegint i lligant fulles tallades a la part superior del fullam lligat d’una pamera.

inici

10.3. Dites fetes.

Allà viu un xiquet i una xiqueta. Frase que es diu quan es veu en un balcó dos rams penjats; un és de palma fina (per al xiquet) i l’altre és de palma arrissada (per a la xiqueta).

A naal se ven la palma que ha hi (a nadal es ven la palma que hi ha). L’hortolà y el palmerer diuen açò quan parlen de la promptesa de les comandes.

Aspaiet, aspaiet que sinò acabeu enseguia !(espaiet, espaiet que sinò acabeu de seguida). Frase irònica que hom sol dir a la resta de colla de palmerers quan es treballa massa espai.

Dàtil bullit. Quan fa molta calor i plou molt alhora, els dàtils s’ennegreixen dalt la palmera y per nadal ja han caigut tots al terra; aleshores el dàtil es diu que està bollit.

Els palmeres d’ara són de mata cagà (els palmerers d’ara són de mata cagada). Els palmeres tradicionals critiquen els joves que aprenen ara la faena i no mostren tanta genuinitat.

Guardar l’atenció. Expressió emprada per a dir que els propietari de les palmeres esperen els mateixos palmerers de la temporada passada; diguem-ne que es tracta d’una mena de dret consuetudinari de lligar i tapar les palmeres.

Palmerà nyugà, palmera pagà (palmera lligada, palmera pagada). Frase que sentencia el tracte entre propietaris de palmeres y el que les lliguen; només es lliga una palmera el palmerer va a cober-la.

Palmerers de brusa ja no en queden. Els vells palmerers diuen aquesta frase per assenyalar la mancança de bons palmerers que treballen com es treballava abans.

 

10.4. Cognicions populars.

Un gegant molt alt, molt alt, amb les castanyes penjant. Endevinalla sobre la palmera.

Set pams en tinc, dos de cabota, les castanyes penjant i pels a la soca. Endevinalla sobre la palmera, segons Climent (1985).

Ver i no és joliverd, groc i no és albercoc, negre i no és gra de pebre. Endevinalla sobre el dàtil.

Voler que abaixen les palmeres i que pugen les graneres. Dita arreplegada per Gonzàlez (1993) al Baix Vinalopó. Segons aquest autor significa voler o demanar un impossible.

inici

 

 


 

 

NOTES

(1) Segons l’Atlas de la Història de la Humanitad (1994-95) del Diario Información (Levante el Mercantil Valenciano): "(.) Dispersión de las Lenguas: Indoeuropeas y Semitas. Durante el primer milenio, las lenguas y culturas semitas llegaron más allá de la zona semiárida del Oriente próximo, sobretodo a través del Mediterráneo. En la Edad de Bronce, a finales del segundo milenio, la costa de Asia Menor habría sido una notable zona de comercio, y a principios del primer milenio los fenicios extendieron su red marítima comercial, fundando colonias cada vez más alejadas de su patria. Los griegos, que se recuperaban de la época postmicénica, enseguida hicieron lo mismo, y se suscitó una gran rivalidad comercial, y militar. Des des Tiro y Sidón, sus puertos de Asia Menor, los fenicios navegaron más allà de la red colonial griega en el Egeo y Adriático, para fundar las ciudades de Cartago (814 a C) y Utica en el Norte de Africa , y llegaron hasta Cádiz, en España. Con el poder marítimo de estas colonias semitas del Mediterráneo Occidental fue con el primero que los Romanos tuvieron que enfrentarse (guerras púnicas 264 y 146 a C) (.)"

(2) L’Hort del Capellà és la forma genuïna valenciana amb què es coneixia l’actual nucli turístic del Huerto del Cura. Evidentment ha adquirit aquest nou nom per una simple traducció al castella (per allò de la diglòssia a causa de la total castellanització i substitució cultural que ha sofert la vila d’Elx).

inici

 

BIBLIOGRAFIA

AADD, (1995), Jornadas Internacionales sobre la Palmera Datilera en la Agricultura de los Oasis de los Paises Mediterràneas, Resúmenes de las ponencias y carteles, Elche, Abril.

Agulló, M. y Galiana C., (1983), La palmera datilera. Cultivo y aprovechamiento, Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant.

Aranegui, C., (1987), La cerámica valenciana, Vol. I., València.

Barber y Vallès, A & Guardiola Mora, I., (1995), L’artesania de la llata a la Marina Alta. Un exemple d’aprofitament d’un recurs natural: el margalló, Fundació Bancaixa, Premi d’Agroentorn a la convocatòria de 1994, València.

Brotons García, B., (1983), Estudio del campo de Elche,  ?.

Brotons García, B., (1995), El camp d’Elx: història i tradició, Col×lecció Temes d’Elx XXIII, Ajuntament d’Elx.

Brotons González, J., (1990), Bajo tu verde cielo (una historia del palmeral de Elche), Nuestras tradiciones Tom. III, Patronato Histórico Artístico Cultural d’Elig.

Castellote Herrero, E., (1982), Artesanias vegetales, Editorial Nacional, Madrid.

Caudet Yarza, F., (1994), Frases Célebres, Biblioteca Popular, M. E. Editores, Barcelona.

Cavanilles, A. J., (1958), Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población, y Frutos del Reyno de Valencia, Vol. II, Facsi. 1797, Zaragossa.

Climent i Giner, D., (1985), Les nostres plantes, Institut d’Estudis Joan Gil-Albert, Diputació d’Alacant, Alacant.

Cuenca Torres, J. M., (1994), Els Munyiors. Estudio Psicosocial de una comunidad, Revista Pobladores de Elche núm. 16, IIIa Època.

Davis, J., (1983), Antropologia de las sociedades mediterráneas, De. Anagrama, Barcelona.

Davis P. H., (1988), Flora of Turkey and the east Aegean islands, Edinburg at the Univ. Press.

De Backer, A.-M., (1995), Al cor dels horts. Al corazón del palmeral, Col.lecció Temes d'Elx XXIX, Ajuntament d'Elx.

De Laborde, A., (1975), Viatge pintoresc i històric: el País Valencià i les Illes Balears, Facs. 1811, Ed. Abadia de Montserrat, Barcelona.

De La Torre García , A. & Sansano i Belso, V., (1993), El paisatge vegetal de les serres d’Elx, Col×lecció Temes d’Elx XIV, Ajuntament d’Elx.

Del Cañizo, J. A., (1991), Palmeras, Ediciones Mundi-Prensa, Madrid.

Doré, G. & Davillier, CH., (1984), Viaje por España, Vol. I,  Facsim. 1862, Madrid.

Enciclopèdia Catalana, (1991), Diccionari de la llengua catalana, Barcelona.

Feinburn-Dothan N., (1986), Flora Palestina, Israel Academy of Sciencies and Humanities.

Font i Quer, P, (1985), Diccionario de botánica, Editorial Labor S. A:, Barcelona.

George E, (1933), Flora of Syria, Palestine and Sinai, American Press, Beirut.

Gil-Mascarell, M., Glick, T. F, Furió, A., Ardit, M. y Garcia Monerris, C., (1992), Història del País Valencià,  Ed. 3 i 4, Papers Bàsics, València.

Gonzàlez Caturla, J., (1993), Rondalles de l’Alacantí. Contes Populars, Col×lecció l’Aljub núm. I,  Ed. Aguaclara, Alacant.

Gonzàlez Caturla, J., (1993), Rondalles del Baixo Vinalopó. Contes Populars, Col×lecció l’Aljub núm. 7,  Ed. Aguaclara, Alacant.

Guardiola Bárcena J. L. & García Luís, A., (1990), Fisiologia Vegetal: nutrición y transporte, Editorial Síntesis, Madrid.

Holmboe J., (1914), Studies on the vegetation of Cyprus, J. G. Boktrynkeri.

Jaén i Urban, G., (1994), Les palmeres del migjorn valencià, Sèrie Minor núm. 12, Consell Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, València.

Ibarra y Ruiz, P., (1982), Historia de Elche, Colección Papers d’Elx, Manuel pastor Torres Editor, Elx.

Kuoni, B., (1981), Cesteria tradicional ibérica, Ediciones del Serbal, Barcelona.

López González, G., (1982), La guia Incafo de los árboles y arbustos de la península Ibérica,  Ed. Incafo, Madrid.

Menéndez Fueyo, J. L., (1994), Los judios en el Elche medieval. Historia y herencia, Col×lecció Temes d’Elx XIII, Ajuntament d’Elx.

Muñoz Palao, F. M., (1929), La palmera datilera, Confederación Sindical Hidrográfica del Segura, Murcia.

Nieves, J. M., (1995), Los Señores del Mar, Blanco y negro (Seminari del diari ABC), ABC, 1-10-1995, Madrid.

Novak F. A., (1974), The pictorical Encyclopedia of Plants and Flowers, Crown Publishers, New York.

Quiles Amorós, A., (1990), Relatos y tradiciones de la Venida de la Virgen, Nuestras Tradiciones Tom. II, Patronato Histórico Artístico Cultural d’Elig.

Ramos Fernández, R., (1975), La ciudad romana de Illici, Alicante.

Ramos Fernández, R., (1989), Historia de Elche, Diario Información i Caixa d’Estalvis Provincial, Alacant.

Ramos Folques, A., (1970), Historia de Elche, Ediciones Picher.

Ramos Folques, A., (1973), La indústria, els comercio y la agricultura en Elche, Elche.

Rigual Magallón, A., (1984), Flora y vegetación de la provincia de Alicante, Institut d?estudies Joan Gil-Albert, Alacant.
.
Rivera Núñez, D. & Obón de Castro, C., (1991), La guía Incafo de las plantas útiles y venenosas de la península Ibérica y Baleares (excluidas medicinales). Ed. Incafo, Madrid.

Simon, H., (1978), The Date Palm. Breed of the Desert, Dodd, Mead & Company, New York.

Skifas G., (1984), Trees and Shrubs of Greece, Efstathiadis Group, Athens.

Tutin et al. (1980), Flora Europaea. Vol. V, Cambridge Univ. Press.

Valencianos, J. P., (1987), Historia de Elche contada sencillamente, Ediciones Marí Montañama, València.

Zohary, M., (1973), Geobotanical Foundation of the Middle East, Vol. I and II, Gustav Fischer Verlag, Stuttgart, Swets & Zeitlinger-Amsterdam.

inici

 

 

counter customizable